Per a la Rosa Ruhí: que visquis en la joia de Déu

El proppassat mes de juny, enmig de l’elaboració d’un llibre sobre el pensament propi dels pobles maia i quètxua-aimara, va arribar, com un llamp inesperat i maldestre, que esberla l’arbre en la nit, la mort de la meva mare. Un esboranc ensorra el que un mateix ha estat, es tanca la porta d’una vida i la vida continua recomençant de nou. Entremig, la radicalitat de molts dubtes que apareixen amb una força i una radicalitat insospitades. I un d’especial: quina és la meva fe? En què confio realment? L’esperança no pot ser una expectativa, l’esperança es té en allò que no veiem –recordo les paraules de l’Agustí Nicolau i d’en Raimon Panikkar. En aquest context, reprenent el camí de l’escriptura, comparteixo el pensar dels vells tlamatinime nàhuatls, accessible a nosaltres, principalment, per les recerques de Miguel León-Portilla.

Els tlamatinime: la saviesa d’un pensar on maduren trenta segles de civilització mesoamericana

En les grans ciutats de l’esplendor clàssica mesoamericana (Tula, Teotihuacan, Tenochtitlan…) van aparèixer els Calmecac, [IAM1] centres de meditació, de pensament i de recerca i, a la vegada, de formació dels joves. Els regentaven i hi vivien homes anomenats tlamatinime: “savis”, en llengua nàhuatl. Amb ells, el desplegament de Mesoamèrica com «una civilització agrícola inscrita en la temporalitat còsmica[1]» arriba al que nosaltres podem anomenar com a maduresa filosòfica. Mesoamèrica: una miríada de pobles, camins, regnes i ciutats desplegant-se tots ells des de la matriu maia i que arribarien a tenir en el nàhuatl la seva llengua franca. Una llengua amb la qual arriba fins a avui un pensament no menys universal que el desplegat en qualsevol de les grans tradicions de pensament de la humanitat.

Des de l’albada del temps maia, registrada per escrit en el Popol Wuuj (Llibre-Teixit dels Esdeveniments) els pobles que s’han desplegat en el batec d’aquesta matriu han tingut sempre una preocupació fonamental: l’assumpció d’una responsabilitat per a la cura i la recreació de l’harmonia en la que floreix la vida. Els déus no són éssers solitaris, suisuficients, que presideixen i contemplen el drama còsmic. Ni el cosmos funciona per si mateix com una màquina amb lleis autònomes. Ni l’esdevenir dels humans és comprensible ni viable separat de l’esdevenir del cosmos i dels déus. El Real, com a generació-formació en dinàmica contínua, necessita el diàleg, la participació i el compromís continuat de divinitats, cosmos i humans. Aquesta vivència, plenament vigent encara avui després de cinc segles de resistència i de lluita dels pobles amerindis, alimentà la densitat de la reflexió filosòfica dels tlamatinime precolombins.

Les preguntes fonamentals de l’horitzó filosòfic nàhuatl s’acullen en l’horitzó metafísic

En una civilització que és tempocèntrica (ja que el món físic és viscut com a espacialització del temps, generació d’espai dins d’un cicle temporal) la reflexió fonamental dels tlamatinime girarà precisament entorn d’aquest temps, de la ubicació en el passar del temps i de la pregunta de si hi ha quelcom que dona solidesa, arrel, enmig del fluir incessant dels éssers en el temps. En què podem confiar, que sigui sòlid? A què podem donar el cor sense que ens frustri? Què hi ha de verdader en la vida a Tlaltícpac (la Terra)? Si tot és canvi, si tot és moviment, hi ha res que duri? Hi pot haver quelcom de veritat en els humans i en les nostres paraules?…

«¿Qué era lo que acaso tu mente hallaba?

¿Dónde andaba tu corazón?

Por esto das tu corazón a cada cosa,

sin rumbo lo llevas: vas destruyendo tu corazón.

Sobre la tierra, ¿acaso puedes ir en pos de algo?

[…]

Aunque sea de jade se quiebra,

aunque sea oro se rompe,

aunque sea plumaje de quetzal se desgarra

[…]

¿Acaso hablamos algo verdadero aquí, dador de la vida?

[…]

¿Acaso son verdad los hombres?

[…]

¿Qué está por ventura en pie?

¿Qué es lo que viene a salir bien?[2]»

Veritat, en llengua nàhuatl s’expressa amb la paraula Neltiliztli, que és una substantivació de Tlanélhuatl (arrelat) i de la qual se’n deriva també Nelhuáyotl (ciment, fonament). Veritat és, doncs,  allò que té la qualitat d’estar ben arrelat, amb fonaments, amb una fixació sòlida. Aquest arrelament no es pot trobar enlloc més sinó en allò que ens depassa, la Font i l’Origen, l’U-Dual. Així parla la tradició de Quetzlcoatl[3], el mític primer tlamatinime:

«Y se refiere, se dice,

que Quetzalcoatl invocaba, hacía su dios a algo (que está) en el interior del cielo.

A la del faldellín de estrellas[4], al que hace lucir las cosas;

Señora de nuestra carne, Señor de nuestra carne;

la que está vestida de negro, el que está vestido de rojo;

la que ofrece suelo (o sostine en pie) a la Tierra, el que la cubre de algodón.

Y hacia allá dirigía sus voces, así se sabía, hacia el lugar de la Dualidad, el de los nueve travesaños con que consiste el Cielo…[5]»

«El lugar de la Dualidad» és Ometeótl, el principi U i Dual, origen dels deús, de les forces còsmiques i dels humans. Situat míticament en el novè nivell del Cel, de “l’espai de dalt” dins de la divisió tripartita de la verticalitat ameríndia (Cel, Terra i Inframón). Si a Tlaltícpac (la Terra, el lloc del moviment i del canvi) hi podem trobar Veritat és perquè el principi femení d’Ometeótl (especialment en el seu nom de Tlallamanac, la que ofereix sòl a la Terra –o la sosté d’empeus) resideix també en el melic del món donant-li fonament. Tlaltícpac (el lloc del moviment i el canvi) esdevé Tlamamanca (món verdader, fonamentat) perquè en el seu si, en el seu melic, hi resideix la capacitat engendradora d’Ometeótl: Tlallamanac. Veiem així florir en el pensament nàhuatl una metafísica de la relacionalitat: la consistència, l’arrelament, la solidesa (la Veritat, doncs) ens és donada en el temps, en el moviment i el canvi, per la presència immanent de la Font transcendent.

El moviment i el Cor. “Flores y Cantos”: la divinització del món en la Bellesa.

Llegim en el poema citat que Quetzalcoatl «invocaba, hacía su dios a algo (que está) en el interior del cielo». Quetzalcoatl simbolitza en aquesta acció l’afinament del Cor: el silenci, la meditació, la pregària, el ritual… per tal de poder acollir en el seu Cor el moviment-vida que brolla d’Ometeótl.

La concepció nàhuatl de l’humà i de l’educació gira entorn de dos termes: el rostre i el cor. Assumir un rostre i afinar-madurar el cor, això permet a l’humà assumir una responsabilitat en la cura i la recreació de l’harmonia en què floreix la vida. El rostre és l’afirmació de la individualitat que singularitza, que fa ser algú, que treu de l’anonimat, l’expressió de la responsabilitat amb un mateix. El Cor és el principi de vida i de moviment que relliga l’individu amb la totalitat del real, que el fa partícip, en el seu batec, del ritme de la vida (del ritme de l’Ésser, diria segurament en Raimon Panikkar). De Cor (Yollotl) en deriva el terme  Moviment (Ollin) i els dos mots conjuntament dibuixen el camp semàntic de Vida (Yoliliztli). La Vida: Cor i Moviment en el pensament nàhuatl. I és pel camí del treball del Cor com hom pot arribar al coneixement, a la percepció, als noms i a les forces que donen arrelament i consistència al real; és a dir, és pel treball del Cor que hom pot percebre i pot fer Veritat. Els filòsofs nàhuatls descartaran molt aviat que sigui per l’adequació entre enteniment i realitat a través del concepte que hom pot arribar a la veritat[6]. Més aviat, és pel treball del Cor que la Veritat, com plomes de quetzal que cauen del Cel i es dipositen en el Cor, pot ser intuïda:

«Así habla Ayocuan Cuetzpaltzin

que ciertamente conoce al dador de la vida…

Allí oigo su palabra, ciertamente de él,

al dador de la vida responde el pájaro cascabel.

Anda cantando, ofrece flores, ofrece flores.

Como esmeraldas y plumas de quetzal,

están lloviendo sus palabras.

¿Allá se satisface tal vez el dador de la vida?

¿Es esto lo único verdadero sobre la tierra?[7]»

Aquest procés s’anomenarà “divinització del cor” (Yoltéotl), i s’expressarà en la forma de “Flores y Cantos”: poesia, cants, música, pintura, escultura, arquitectura… que permeten al savi i a l’artista divinitzar la realitat a través del seu cor divinitzat.

«Estos toltecas eran ciertamente sabios,

solían dialogar con su propio corazón…

Hacían resonar el tambor, las sonajas,

eran cantores, componían cantos,

los daban a conocer,

los retenían en su memoria,

divinizaban con su corazón

los cantos maravillosos que componían…[8]»

Podem confiar en el món, doncs, podem confiar en dir i en fer veritat –des de la vivència nàhuatl– perquè podem participar d’un procés “d’Ometeització[9]” contínua del Real per la sintonització del Cor. «Y siendo de Él, es todo un efecto de su acción generativa (Señor y Señora de la Dualidad), que da sin cesar Verdad: cimiento a cuanto existe[10]». Aquesta és l’experiència de confiança que ens transmeten els vells tlamatinime. Experiència que, tot i que estigui mancada d’elaboració intel·lectual[11], continuen transmetent les pràctiques populars maies i quètxua-aimares de l’Abya Yala.

Jesús Artiola i Ruhí

Breda, Països Catalans

Agost 2020

Per aprofundir-hi:

– LEÓN-PORTILLA, Miguel. “La filosofía náhuatl”, UNAM, México,(1979 [1956]).

– FLORESCANO, Enrique. “Los orígenes del poder en Mesoamérica”, FCE, México, 2009.

– GUZMÁN BÖCKLER, Carlos. “Donde enmudecen las conciencias. Crepúsculo y aurora en Guatemala”, SEP-Ciesas, México, 1986.

---

[1]     «Puesto que la naturaleza es la materia prima fundamental, lo que se busca es conocer sus interioridades, la articulación de sus elementos, la profundidad de sus dimensiones. Para tal fin, el planeta Tierra luce muy estrecho; hay pues que tomarlo como un peldaño y a la vez como un eslabón para la comprensión del todo. Ese todo no puede ser más que el Cosmos en su completa magnitud y en su plena grandiosidad. Los hombres que formulan estas observaciones son, al mismo tiempo, parte de la naturaleza terrestre y de la immensidad del Cosmos.»GUZMÁN BÖCKLER, Carlos. “Donde emmudecen las conciencias”, Sep-Ciesas, México, 1986: 94.

[2]     “Cantares Mexicanos”, seleccionats de LEÓN-PORTILLA, Miguel. (1979 [1956]:58-61). “La filosofía náhuatl”, UNAM, México.

[3]     Com passa sovint en la civilització mesoamericana les paraules expressen un pensament d’un intens metamorfisme. Quetzalcoatl és, així, a la vegada una divinitat (la Serp Emplomada), el primer dels tlamatinime, símbol i principi de la saviesa,  i un rei.

[4]     Es tracta de Coatlicue, equivalent a la Pachamama andina. Molt probablement els pobles mexicans “cristianitzats” reconeixen en la Mare de Déu de Guadalupe la continuitat de Coatlicue.

[5]     Fragment dels “Anales de Cuauhtitlán” citat a LEÓN-PORTILLA, Miguel, Op. Cit:90.

[6]     Com considera bona part de la tradició filosòfica occidental.

[7]     “Cantares Mexicanos”, fol.9, v; AP I, 25. Citat a LEÓN-PORTILLA, Miguel, Op. Cit:142.

[8]     “Cantares Mexicanos”, fols 172v a 176r,  AP I, 83. LEÓN-PORTILLA, Op. Cit.: 261.

[9]     És a dir d’acció i presència d’Ometeótl, principi U i Dual, Font i Origen del Real.

[10]   LEÓN-PORTILLA, Op. Cit:168

[11]   Amb plena consciència els invasors espanyols van escapçar aquests pobles de les seves elits intel·lectuals, religioses i científiques que es trobaven, en no pocs aspectes, en un nivell de desenvolupament clarament superior al d’Europa.