La violència contra las dones, el patriarcat i el colonialisme

Opressions i violències són presents en moltes societats d’arreu del món, essent les societats d’estructura patriarcal on s’exerceixen tot tipus de violències. El discurs hegemònic mostra que la violència forma part de la cultura, però la violència no és cultural, és un fet estructural que utilitza elements culturals per justificar-se. La violència es transmet de generació en generació a través de relacions de poder que se sustenten en creences, representacions, discursos, patrons de comportaments i actituds que van construint la diferenciació entre homes i dones: privilegis per als homes i desigualtats per a les dones.

Una de les causes de la violència contemporània contra les dones en les societats africanes es troba en la història del colonialisme, en la tracta d’esclaves i esclaus, i en l’esclavitud. És per això que per entendre l’origen de la violència contra les dones és necessari fer una anàlisi del sistema colonialista.

L’opressió es basa en la violència com una estructura de poder que es fonamenta en la subjugació del dominador (l’opressor) al dominat, el subjecte sotmès (l’oprimit) és el despullat d’humanitat, de dignitat, de béns, de tot; és així com Frantz Fanon defineix la violència a través del sistema colonial com el màxim paradigma de la violència. En el món colonial l’opressor és el colon i el colonitzat és l’oprimit, i el sistema capitalista és el continuista del món colonial. Seguint amb les paraules de Fanon, la violència és un mitjà que utilitza la força, ja sigui corporal o a través de les armes, i l’agressió física. Com a forma de violència es crea l’estratificació social en categories creades per l’opressor; en el sistema colonial les categories inventades per aquest són el “colon” (l’home blanc, que té el poder de sotmetre i d’explotar) i el “colonitzat” (l’home nadiu), que és invisibilitzat, inferioritzat i deshumanitzat. La deshumanització i l’animalització del subjecte colonitzat per part del colonitzado, es presenta en diverses formes que es complementen:

• La dominació física, sexual, econòmica, espiritual, moral, social, cultural, lingüística i política.
• El racisme.
• L’alienació de la població colonitzada.

La inferiorització fenotípica i de classe social de les societats colonitzades es basa en el concepte de raça inventat pel poder blanc, i d’aquí sorgeix la ideologia del racisme. El colon blanc europeu inventa la figura de l’“indígena”, que existeix només en la mirada del colon i en les societats occidentals.

Sempre que hi ha contacte entre individus de cultures diferents hi ha un procés d’aculturació; aquesta aculturació es pot produir per intercanvi pacífic entre dues cultures o per imposició. En el sistema colonial, paradigma de màxima violència, es tracta d’un procés de canvi per la imposició de valors, idees i elements culturals, en l’estètica, la llengua, els principis i sistemes de vida, les cosmovisions, els costums, els codis culturals, etc. El colonialisme a l’Àfrica significa la destrucció de les formes socials autòctones, com la demolició dels sistemes econòmics de referència, dels sistemes de vida, de les maneres d’aparença, d’indumentària, etc., pròpies de les comunitats colonitzades.

Una de les particularitats en les societats africanes tradicionals és que el món social està basat en les relacions familiars i socials, que organitzen l’estructura social, política, econòmica i comunitària a través del llinatge; aquest llinatge és ancestral, procedeix d’un primer ancestre.

El colonialisme construeix un nou món social basat en el determinisme biològic, en el qual s’entrellacen la dimensió social i la dimensió biològica. En aquest ordre social colonialista s’utilitzen les diferències biològiques per justificar els desavantatges sociopolítics, distingint els cossos dels mascles com a superiors i els cossos de les femelles com a inferiors. A diferència de les societats occidentals colonialistes, abans del sistema colonial en gran part de les societats africanes el món social es basava en les relacions socials i no en el cos com a element determinant en l’estructura social. D’aquesta manera es produeix el procés de patriarcalització tant de la història com de les societats africanes colonitzades, colonitzant les ments i els cossos; és per aquest procés que els homes colonitzats es converteixen en l’objecte primordial de la política colonialista, la qual cosa els va permetre fer-se més visibles que les dones colonitzades. La història de la colonització s’explica des d’un punt de vista masculí, ignorant el femení, homogeneïtzant “colons” i “colonitzats” en mascles (opressors i sotmesos); és a dir, de la mateixa manera que en el món colonial-capitalista s’ignora les colones (dones blanques), s’inferioritza més encara les colonitzades (dones negres), ja que les dones colonitzades són les més sotmeses en una escala més inferior creada des d’aquesta estructura patriarcal-colonial.“

A través de la imposició de l’estructura patriarcal en el món colonial es va destruint l’ajuda i la reciprocitat mútues entre les dones pertanyents a societats africanes tradicionals, basades en estructures comunitàries de reciprocitat i complementarietat.

En les societats africanes tradicionals, el llenguatge i les tradicions orals són una de les fonts d’informació més importants en la constitució del sentit del món. Una llengua transmet els valors culturals i els coneixements locals, és la base de la identitat dels subjectes que conformen una comunitat; en el cas de les societats africanes, la identitat comunitària es fonamenta en una organització social en funció de les xarxes socials de família extensa, segons el llinatge i altres complexes xarxes socials fora del llinatge. Mitjançant el llenguatge oral i simbòlic es transmet la cultura de l’ésser (en el sentit d’humanitat) relacionat amb el llinatge, amb l’esfera comunitària, amb allò local i amb una dimensió més universal; mentre que les llengües occidentals transmeten la cultura de l’individu, entès des de la divisió sexual binària (home/dona).

En el sistema colonial s’imposa el pensament colonial a través de les llengües colonials, i al mateix temps el llenguatge colonial va desenvolupant estructures mentals en els subjectes colonitzats, de tal manera que la producció del coneixement es va imposant segons conceptualitzacions occidentals basades en una estructura dualista, en la qual la categoria “home” té una posició jeràrquica de domini i privilegis sobre la categoria “dona”; la mateixa paraula “dona” porta implícit el significat de subordinació.

A Occident, l’estructura patriarcal es basa en la diferenciació anatomicosexual, en les diferències de gènere, que està relacionada amb els rols femení i masculí. Les categories biologicoanatòmiques s’utilitzen com a categories socials, creant el llenguatge binari masculí/femení; predomina, així, el masculí sobre el femení. La paraula home és la norma, és el nom de l’espècie, i la paraula dona és la femella de l’espècie.

A partir de la colonització europea el gènere passa a ser un principi organitzatiu a gran part de les societats africanes, en les quals tradicionalment la diferència anatòmica física no era una raó d’exclusió, ni tan sols era una causa d’estructuració social. L’organització social passa així a basar-se en la dualitat, en categories socials binàries home/dona, mascle/femella; aquestes són construccions socials fonamentades en el concepte de gènere occidental, que es fonamenta en els “cossos físics” i produeix una cosificació de l’ordre social.

A través de la imposició colonialista-capitalista patriarcal, societats africanes basades en una organització social comunitària, com ara la yoruba, ibo, mandinga, wolof, diola, sérére i altres, van transformant la seva estructura comunitària en un sistema patriarcal dual (biolologicoanatòmic), fonamentat en l’opressió dels homes cap a les dones, present en tots els àmbits de la societat i en la mateixa vida quotidiana de manera implícita i normalitzada.

Durant la primera etapa del colonialisme l’educació era responsabilitat dels missioners cristians, els quals educaven a nenes i nens segons els rols determinats per la divisió sexual categoritzada segons el model patriarcal cristià: les nenes eren educades per ser “esposes bones i obedients” en l’àmbit domèstic del matrimoni i no tenien accés al treball assalariat (introduït pels colonitzadors), i els nens eren educats per ser religiosos, assalariats i funcionaris de l’administració colonial. Més tard, l’educació passarà de l’Església a ser responsabilitat de les estructures de poder colonials, de tal manera que un cop educats segons l’ordre social colonial establert, els homes colonitzats fins i tot podien accedir al món de la política colonial.

El problema del categorialisme com a resultat del colonialisme va anar avançant a través de la divisió del treball per gènere, creant una estructura de l’organització social segons una jerarquia social basada en el determinisme biològic, destruint d’aquesta manera la divisió familiar del treball i de l’economia fonamentada en les responsabilitats comunitàries així com en les obligacions socials per cobrir les necessitats, el propi suport i el desenvolupament local.

Mitjançant el sistema colonial les idees i els valors europeus van imperar cada vegada més en les societats africanes; és així com les dones van trobar-se excloses de l’educació i de l’ocupació, i amb grans dificultats per poder accedir a l’ascensió social, ja que aquest era un dret masculinitzat. Una de les pitjors conseqüències de la política colonial és la transmissió de la idea que les dones posseeixen menys capacitat mental que els homes, la qual cosa ha anat penetrant en l’imaginari col·lectiu fins a crear desigualtats per sexe en l’educació i en altres àrees de la societat a causa de la inferiorització de les dones; de tal manera que es produeix una gran pèrdua del lideratge femení en diferents esferes, entre elles en l’àmbit espiritual, l’econòmic, el polític, el social i el cultural.

Actualment, un altre factor condicionant és l’exportació mundial de les teories feministes occidentals basades en el model patriarcal capitalista. S’imposen normes i valors occidentals inspirats en la lluita d’homes i dones com una lluita de classes en la qual la dominació social de les dones és exercida pels homes; i és un altre producte de la societat patriarcal heterosexual.

En tota experiència de violència i opressió existeixen alternatives de resistència i de lluita. Felwine Sarr diu que l’edifici social que cal renovar està constituït per uns pilars: l’econòmic, el polític, el cultural i el psicològic. El colonialisme i l’esclavitud durant segles, a través de l’alienació i la submissió, han deixat empremta en la personalitat i la psique de l’individu africà, de tal manera que es manifesta en una pèrdua d’autoestima, un complex interioritzat d’inferioritat per a alguns i una manca de confiança abismal per a altres. Això és extrapolable a les relacions de poder dels homes envers les dones: de la mateixa manera que el colon i el colonitzat tenen problemes per establir una relació d’horitzontalitat i reciprocitat, en el model patriarcal les dones i els homes experimenten les mateixes dificultats. Sarr planteja la reconquesta de l’autoestima i la reconstrucció de les pròpies infraestructures psíquiques.

Es tracta de descobrir la resiliència individual i col·lectiva al mateix temps, des d’un punt de vista comunitari: la capacitat de recuperació després d’unes circumstàncies traumàtiques i de regeneració que permetran superar i no reproduir les mateixes situacions o els mateixos patrons de comportament. Per a això és necessari conèixer les causes i, un cop reconegudes, descolonitzar el pensament per allunyar-se de l’estructura patriarcal occidental; reforçar i recuperar, des de la complementarietat i la reciprocitat, la dimensió comunitària, valors africans per antonomàsia. Una de les eines en aquest procés és que les dones recuperin el seu lideratge per al desenvolupament local de la comunitat; és per això que cal deixar de visibilitzar les dones com a éssers febles i fràgils, deixar de victimitzar-les, i destacar-ne les  capacitats com a éssers i membres de la comunitat.

La recuperació, la participació i la reparació a nivell comunitari signifiquen la sanació individual dels subjectes i de tota la comunitat. La violència contra les dones és una opressió més que succeeix dins de la comunitat i, per tant, és responsabilitat de tota la societat recuperar el lideratge de les dones; reparar el dany produït a les dones és una manera de reparar l’opressió soferta per les societats africanes en el sistema colonialista i esclavista.

La recuperació de la història d’Àfrica, anterior a la tracta d’esclaves i esclaus, a l’esclavitud i al colonialisme, és un procés primordial per a la reparació del continent africà; en aquest procés de recuperació de la història africana i de la seva evolució es poden regenerar estructures i dinàmiques locals basades en la vessant comunitària, de manera afrocentrada, recuperant alhora la dignitat i la participació dels subjectes, amb funcions i rols i complementaris per a tots els membres de la comunitat.

Isabel Osorio – Tardor de 2020

REFERÈNCIES BIBLIOGRÀFIQUES

Amadiume, Ifi. Hijas que son varones y esposos que son mujeres. Género y sexo en una sociedad africana (1987).  Biblioteca de Estudios Africanos. Ediciones Bellaterra. Barcelona, 2018.

Bourdieu, Pierre y Claude-Passeron, Jean, Fundamentos de una teoría de la violencia simbólica, en Bourdieu, Pierre y Passeron, Jean-Claude. La Reproducción. Elementos para una teoría del sistema de enseñanza, Libro 1, Editorial Popular, Madrid, 2001.

Fanon, Frantz. Los condenados de la Tierra (1961). Fondo de Cultura Económica, Cuarta edición. México, 2018.

Osorio Patilla, Isabel. Article La violence faite aux femmes, le patriarcat et le colonialisme. Directora del treball de recerca de Fin d’études supérieures artistiques plastiques présentées par Abdou MANE (Dakar, 2020). Thème : Les Violences Faites Aux Femmes. Sujet : L’Expression Des Visages Violenté. École National des Arts (ENA) Sénégal. Barcelona, 12/08/2020.

Osorio, Isabel. La violencia simbólica en la estética.   http://reparacionafricana.blogspot.com/2020/06/la-violencia-simbolica-en-la-estetica.html?m=1  Barcelona, 22 de junio de 2020.

Oyewumi, Oyeronké. La invención de las mujeres. Una perspectiva africana sobre los discursos occidentales del género (1997). Editorial En la frontera. Bogotá (Colombia), 2017

Sarr, Felwine. Afrotopía (2016). Casa África. Madrid, 2018.