Molts són els agrupaments i les propostes dels tradicionals d’arreu del món que avui mateix s’esforcen per tots els continents, tractant d’obrir sortides al col·lapse global cap a on s’acosta la civilització moderna. Són freqüents els comentaris escèptics sobre l’abast d’aquestes accions de pensament i obra; alguns amics ens han comentat que els qui procurem obrir espais a un paradigma menys dualista i menys materialista semblem l’orquestra del Titànic, fent música per calmar la gent davant del desastre imminent. Si ens ho agafem amb humor, la bellesa de la música és eterna i el seu record perviurà, perquè sabem que l’espècie no és mer individualisme ni pura autodestrucció: hi ha esperança.
Fa anys, al país català, en Jaume Arnella cantava als immigrants que arribaven per a la verema, fugint del dolor i obrint-se a l’esperança: «Sé que vénen pels camins / i que canten primavera». Cada fugida humana de l’horror –guerra, fam, injustícia– és molt més que fracàs i tristesa, és un himne a l’esperança, individual i comunitària, i una fèrria voluntat de sobreviure i de transmetre als descendents un món millor. Si, com especulen els racionalistes –des de Demòcrit fins a Hawking–, la realitat és un accident en l’absurda caiguda d’àtoms, aleshores no es pot esperar res, ni de l’altre, ni del cosmos. En contrast, nosaltres sabem que tota la realitat és una xarxa, des de la pedra a Déu, passant pel més insignificant dels éssers humans: tot està carregat de sentit –les lluites, les desfetes, les fugides, el tornar a començar. Per això tots «venim pels camins» i tots «portem primavera», perquè tots som immigrants en aquesta esplèndida Terra.
Com en un vell teler ioruba (veure Pelle Maha nº 3, p. 51), la metafísica de la relacionalitat ho impregna tot. L’esperit diví, diuen els aimara als Andes, sustenta l’univers i omple de veritat i de vida les arrels mateixes de l’existència. I cada cor d’home o dona està íntimament vinculat al Cor del món, com expliquen en nàhuatl a Mesoamèrica. No hi ha dualitat en la profunditat essencial i per això les tradicions mai han desesperat, perquè això seria desconfiança en aquesta divinitat que tot ho impregna i ho harmonitza, i absurda negació d’allò que els nostres cors –deia Dionís, l’Areopagita– saben: sempre aportem llum, perquè som llum.
El pensament humanista –racionalista, modern– ha separat els humans de la Terra per millor manipular-la, ha negat la divinitat per centrar-se en una matèria suposadament morta i aliena, fins a arribar a l’atzucac actual. En paraules d’Owen Barfield al seu estudi sobre la idolatria: «Qualsevol fenomen del què, equivocadament, es pensi que és totalment independent de l’home es torna un ídol». La idolatria és la degradació moderna, individualista, de la metafísica clara, senzilla i plena de llum que totes les tradicions han conegut des dels inicis de l’espècie. Agrupaments petits, com Pelle Maha, són més forts que la prepotència moderna perquè saben que no estan sols, sinó dins la xarxa harmoniosa de l’existència: per això canten i porten primavera.
Consell Editorial
Agost de 2020
