Les diferents tradicions religioses, espirituals i conviccions tenen en les seves savieses profundes força aportacions que ens han pogut ajudar en aquest temps de confinament i que ens poden continuar ajudant en els temps a venir.
Totes elles abunden en la pregària-silenci, en la cura d’un mateix, en el servei als altres, en els valors comunitaris, en la celebració-festa de la vida, en el respecte a la natura, i en la construcció d’una societat més humana. Ara ens fixarem en algunes aportacions específiques de cada tradició i que la reflexió que totes i tots hem pogut més o menys fer en temps de confinament ens hi ha encaminat.
El judaisme té en la seva tradició l’any sabàtic, que, segons la llei jueva, és el darrer de cada set anys, durant el qual la terra no podia ésser conreada i cada amo havia d’alliberar un esclau hebreu, si aquest ho volia. Els que haguessin acumulat terres i béns els havien de retornar per tal que tothom tingués el necessari pe viure. Donar-se un temps, un any, mig any, de descans per a la Terra, per a la descontaminació, per desaccelerar els ritmes de treball, com ha estat el temps de confinament, pot ser ben convenient per a la justícia social i ecològica.
La comunitat islàmica ha hagut de passar el mes del Ramadà en temps de confinament. El Ramadà comporta dejuni, solidaritat amb els més pobres, pregària i convivència familiar, tot tant necessari, com ho hem experimentat en les nostres relacions amb el nostre cos-ésser, amb els altres, en especial amb els que pateixen, i amb Déu.
L’hinduisme, el budisme i altres religions orientals (taoisme, jainisme, sintoisme, confucianisme, sikhisme…) ens aporten la importància de la meditació, de la cura de la vida interior, de fer neteja dins nostre, com també hem fet (neteja exterior) de les nostres prestatgeries, cases, arxius, papers, llibres, ordinadors… Moltes persones en el temps de confinament –i esperem que així continuïn– han fet ioga, meditació o contemplació, i els ha anat bé. Les religions orientals ens aporten uns mètodes, no tan sols sàviament i llarga experimentats, sinó també el contingut, el fons, les motivacions i els efectes benefactors, tant en la persona com en la societat, del treball espiritual interior.
El cristianisme, en les seves diverses versions, té com a base –i no exclusiva, ja que altres religions també inclouen aquest valor magnífic i universal–, l’amor als altres. En aquest confinament hem observat molta entrega, dedicació i estima dels treballadors de la salut, del transport, de l’alimentació i de molts d’altres. També l’ajuda entre veïns, la disponibilitat de recursos de moltes associacions, fundacions i ONG. Hem observat molta creativitat compartida del món de l’art i de tots els àmbits culturals. El cristianisme alliberador (social i popular) té una llarga tradició de solidaritat i de servei que ens pot ser un bon ajut per seguir en aquesta direcció.
Les variades religions africanes, afroamericanes i les de les tribus índies americanes ens recorden el respecte i la veneració vers la mare Terra i envers tots els elements naturals animats. També el fet que nosaltres som part de la Terra. Són religions ben ecològiques que ens col·loquen en primer pla un dels grans problemes del planeta, com ens ho ha recordat el coronavirus i el canvi climàtic. També ens aporten la veneració envers els nostres difunts, de tal manera que hem de trobar formes, fins i tot en ple confinament, d’acomiadar-nos d’ells i deixar-los lliures.
La fe bahà’í ens aporta la unitat del gènere humà, tot ell sota els mateixos reptes (desigualtat social i depredació de la natura), la unitat de totes les religions, sobre el que tenen en comú i les moltes experiències en les seves comunitats, del treball cooperatiu contrastat amb la divisió i l’enfrontament (en els àmbits acadèmics, polítics, jurídics, econòmics, en els mitjans de comunicació…). Tots aquests elements seran cada cop més necessaris per a la societat més digna que volem construir i la presència de la Covid-19 ens hi ha fet reflexionar i ens els “ha posat damunt la taula”.
Altres religions, més recents, com la Cienciologia, la Federació de Famílies per la Pau i la Unificació Mundial, els Testimonis de Jehovà, l’Església Adventista, els Mormons i d’altres…, ens aporten la valoració, l’atenció i l’acompanyament de cada persona, el sentit de pertinença al grup, l’oferta de processos i camins de felicitat, l’ajuda entre les famílies i els amics…
Per retrobar-nos com a humans, com a natura que som, per dignificar-nos i transitar per camins de felicitat necessitem dels “esperits” provinents de totes les religions, de les espiritualitats, de les conviccions profundes, alliberadores, en especial si obrim arreu espais de diàleg fructífer entre elles. Si sabem copsar, respectar, venerar, escoltar i incorporar les aportacions de cadascuna d’elles dins la nostra pròpia tradició i cosmovisió. A través de les actituds ètiques que promouen i traspuen totes les tradicions poden encaminar i mobilitzar una acció alliberadora que sempre necessitem però que aquest temps de pandèmia ens posa “a flor de pell”. Es una gran ocasió.
Es tractaria, doncs –i seria molt convenient obrir el debat en el si de tota la societat–, del paper positiu de les savieses tradicionals de la humanitat, fent un treball de discerniment i didàctic per mostrar les valuoses aportacions del fet religiós i espiritual, i escapar de les anàlisis que han vist amb molt de recel el fet religiós o solament com quelcom a respectar (com a qüestió purament privada) o a utilitzar. En aquest temps de confinament hem pogut experimentar directament, si hi hem estat oberts, les aportacions personals, socials, comunitàries i públiques de totes les tradicions religioses i espirituals.
Aquesta valoració del fet religiós i espiritual inclou la crítica de les derivacions deshumanitzants de la religió (que la converteixen en no-religió), de les manipulacions per part dels poders econòmics i polítics (i sovint de la “dreta” política) del sentiment religiós, i de les espiritualitats (de caire religiós o laic).
Es tracta de fer “el camí espiritual” com a “camí de qualitat humana profunda” (com afirma Marià Corbí), com a indagació lliure i reconeixement de la dimensió absoluta d’allò real, que és inseparable del servei a la col·lectivitat humana, guiats per les grans sàvies i savis de la humanitat.
Quim Cervera
10 de setembre de 2020
