SÍNTESI DE LES INTERVECIONS I DEL DIÀLEG
Vam assistir a la Trobada unes 22 persones: 11 dones i 11 homes. I aproximadament: 7 menors de 45 anys, 9 entre 45 i 65, i 6 majors de 65 anys.
L’ambient va ser afable, familiar, cordial, obert, escoltador, una delícia…
La conversa amb Francesc Xavier Marin, Xavier Melloni, Salwa El Gharbi, i amb totes i tots les assistents a la trobada , es pot ordenar en tres parts, seguint el qüestionari enviat als de la Taula.
1- Anàlisi –Diagnòstic
La pregunta era: Donada la situació que estem vivint: ¿Quin seria l’anàlisi/diagnòstic de l’Estat del mon actual que feu vosaltres?. Podríeu destacar 3 o 4 punts claus.
Podríem començar la síntesi en aquest apartat fent referència a les paraules de la dona maia, citada en el diàleg: “Nosaltres-a Ameríndia-, lo dolent, ja ho hem passat, i ens estem reconstituint i això alimenta l’esperança”. Aquesta profunda observació ens fa pensar, des d’Europa, que qualsevol diagnòstic que fem des de la perspectiva europea, està condicionat per la nostra (bé, més que nostra dels poders econòmic, polítics, culturals europeus) pèrdua de poder.
Ens toca acceptar la derrota europea, i reconèixer la responsabilitat que van tenir els poders econòmics, polítics i culturals de fa segles (i la que encara continuen tenint) en la colonització dels altres continents. Per això parlem des de l’europocentrisme amb el discurs i llenguatge de la “crisis”. Tant de bo iniciem el dol d’haver perdut el lideratge al món!!. Tant de bo reconeguem el privilegis que vivim a Europa a costa de tants anys d’explotació d’altres continents!!!, i en això sí que tots en tenim la nostra responsabilitat en graus diferents.
Fer el dol és recuperar la sensatesa, i això es pot fer més humanament a través de l’espiritualitat i no a través de la guerra, no amb el tancament als refugiats i immigrants, percebent-los com “hostils”· per defensar una seguretat, que mostra en el fons inseguretats personals i col·lectives. pròpies.
D’aquesta forma ja indiquem la “música de fons” per on apuntava la conversa, per tirar endavant en la vida.
L’anàlisi de l’estat del món que van fer els participants, abundant , matisant i complementant o destacant alguns elements donats en la introducció, es pot significar amb aquestes següents nocions:
Estem en la Globalització que és una realitat molt complexa.
El fet que la humanitat creixi en població és un do de la vida.
La interculturalitat és positiva per l’enriquiment, per l’obertura que origina, i perquè ens ajuda a transcendir fronteres.
Són molts importants els efectes de la globalització, i la presa de consciència dels efectes que en diferent grau i mode, ens afecten a totes i a tots:
Destrucció dels ecosistemes
Efectes en les persones i pobles: exclusió de persones, pobles i continents, discriminacions, individualisme, problemes d’identitat, menyspreus a les identitats…
Rèmores de les colonitzacions: pobresa, misèria, contaminació, explotació de recursos i de la mà d’obra, accés a l’aigua potable…
Grans desigualats socials, cognitives i axiològiques…
Mobilitat de les persones: persones que cerquen refugi, que emigren…
Fallida de l’ estat del benestar, esgotament de tot model, i presa de consciència que són models dèbils…. El ple mercat domina…
Un gran dolor, de moltes víctimes que necessiten guariment i salvació.
La Declaració dels Drets Humans és una quota alta d’humanitat, encara que en alguns llocs no s’apliquin, o es faci deficientment, i darrerament fins i tot estan fent fallida.
Ens trobem, en l’estat del món, davant de dues possibilitats, que segons diferents autors, moviments i grups, es posicionen:
¿Cal passar per una hecatombe global, planetària i començar de zero? ¿estem a punt de concloure com a espècie humana? ¿es pot evitar tal dolor o és inevitable?
¿Tenim la possibilitat de tenir les eines per frenar tot això?. De fet hem agafat molta velocitat.
2-Aportacions de les tradicions religioses i espirituals
La pregunta era: Quines han estat les respostes que ha donat i donen les Tradicions espirituals a la situació actual?. I més concretament. ¿la vostra Tradició?
En el diàleg es van oferir uns breus elements analítics sobre les religions:
Els països musulmans que han estat colonitzats, com a resposta de tancament a tal colonització, la religió musulmana, s’ha agafat, en part, a una radicalitat negativa i la religió llavors s’endureix i fa anar enrere, i pot generar violència. De fet el Marroc, per exemple, fou un país jueu-cristià, que va esdevenir musulmà, després fou colonitzat per Occident amb una cosmovisió procedent del cristianisme, i més endavant amb una concepció dels Drets Humans (que no es de la tradició musulmana, tot i que hi ha tres declaracions musulmanes de drets), i darrerament molt dominat per la globalització de l’Occident liberal-capitalista (imbuït de la tradició juevo-cristiana). Això produeix molta confusió, i es fa difícil trobar el paper de la religió musulmana. S’apuntava que podria ser una bona via el monoteisme (com un tronc comú a les tres religions), de les grans tradicions del llibre.
Ens trobem amb la següent situació actual davant del fet religiós:
Un descrèdit de les religions
Una recerca del transcendent sense religió, que es pot donar amb altres formes sense passar per les grans tradicions religioses.
Ens trobem amb aquest dilema:
La religió tendeix a ser absoluta ja que proclama una vinculació amb l’ Absolut, i tendeix a absolutitzar (perill dels integrismes , fonamentalisme i fanatismes…)
La trobada, el diàleg interreligiós (interespiritual i interconviccional) que treu a cada religió la seguretat que donaven, o la percepció d’identitat i de seguretat. Les deixa confuses i les fa humils. Les posa en qüestió i les ajuda ser menys pretensioses, i a canviar de registre: a passar de competir entre totalitats, a compartir plenituds.
En el món coexisteixen tres grans tipus de tradicions religioses:
- Les Religions de la terra (ameríndies, africanes…), que són com la “pell”, i la “pell” és el més profund, és el que ens apropa a l’altre i tal relació requereix molta finor.
- Les Religions teistes, que tenen a Déu com un Tu (judaisme, cristianisme i islam, i d’alguna manera sijisme, i la fe bahà’í)) que ens aporten coneixement, relació, i sobre tot comprensió.
- Les Religions oceàniques (de procedència asiàtica: hinduisme, budisme, confucionisme, taoisme…) que apunten a la Totalitat, al Tot és U.
Les tradicions religioses i espirituals aporten a la situació actual:
La creació de vincles (ens Re-lliga) amb:
un mateix: el cultiu de la interioritat,
els altres: l’alteritat, i per tant el descentrament de la persona . No ens podem entendre sense els altres. L’altre ens altera, ens obliga a re-ubicar-nos, a reconstruir-nos. Gràcies als altres, som. La mirada cap a l’altre és indispensable, per ser.
el cosmos: tot existeix molt abans de nosaltres i continuarà després de nosaltres.
Déu, el Misteri d’ Amor i de Vida (o altres noms que se li donen) està dins nostre, i és una Font inesgotable.
Aquests vincles comporten:
Una gratitud.
Una consciència que la mesura humana és una possible però no es LA mesura.
L’obertura al transcendent, als altres que ens depassa, i ens ofereix eines per créixer, aprenent a acollir (receptivitat) i a donar (lliurar-nos).
Sentir-se responsable dels altres. Implicar-nos amb els altres, amb els que pateixen: solidaritat. Som germans/es i no podem portar una vida plena sense els altres, sense els humans, sense la natura. És sentir-se unit fraternalment als altres i al cosmos. Tot és U. Així forgem fraternitat, vida comunitària, comunió. I això és un aprenentatge complex que es va fent tota la vida.
Descobrir la Unitat que ens uneix, aprofundir en la unitat que ja som i no visibilitzem prou o no despleguem prou.
Una gran saviesa: som hereus i reprenem el que rebem, ho analitzem. Som iniciats i transmetem el que ens han transmès. Per això el sistema neo-liberal capitalista té una batalla a lliurar amb les religions i espiritualitats, ja que en elles podem trobar una critica sàvia al sistema, al confort, a l’individualisme, al materialisme possessiu… El sistema percep aquests seva debilitat, mentre no guanyi la batalla a les espiritualitats i religions.
Un ajut per fer el món habitable, per veure els defectes del passat, per deixar petjada en el present i així preparar i construir futur per les noves generacions (podem fer nosa o podem ajudar).
La consciència de que som pelegrins, que estem de pas en aquest món, som provisionals…(humilitat, que ve d’humus”: terra, acceptar el que som, “tocar de peus a terra”).
La possibilitat de pregar, d’entrar i comunicar-nos amb nosaltres, on en el fons de nosaltres hi ha Déu, escoltar, qüestionar-nos la pròpia vida, per anar prenen consciència del bé i del mal, que fem o deixem de fer…El dejuni (de menjar, d’informacions…) també ajuda a aquesta interiorització, a sentir-se solidari amb els que pateixen, a retornar al que som de debò, a canviar el que sigui necessari, i a purificar l’ ego, a fer el bé…
L’interès per la vida, per l’entrega. El contrari a evitar seria la voracitat.
El Distanciament: la contenció. . El contrari a evitar seria la repressió.
El Silenciament de continguts, d’accions, de paraules, que ens ajuda a regenerar-nos. El contrari a evitar seria el mutisme.
3- Responsabilitat nostra, actituds i accions a tirar endavant.
La pregunta era: I amb tot el que estem parlant… :¿Com es que hauríem d’afrontar la situació que vivim? ¿Què s’hauria de fer? ¿Quina seria la nostra responsabilitat com individus/persona a la situació actual? , i ¿Quines serien les accions i actituds que et semblen més importants a fer?
En la conversa van sorgir alguns NO (o aspectes negatius) i alguns SI (o aspectes positius)
NO
No tenim resposta clara sobre les problemàtiques socials.
No tenim massa memòria i oblidem. No aprenem. No tenim consciència profunda del que ens passa. I en tenir memòria curta tornem a caure en les mateixes actituds (després de la crisi viscuda): especulació, consumisme…
Deshumanització.
Nihilisme.
SI: ens cal, ens convenen, hem d’anar vers -seguir en- les següents actituds:
Tornar a l’essència humana.
Cultivar l’essència espiritual, la interioritat. Ningú pot ser nosaltres en nom nostre. El que som està sempre fent-se i per fer-se, hem de prendre plena consciència responsable dels nostres actes. La vida va fent i nosaltres som dèbils i se’ns fa dura.
Preocupar-nos per l’altre, sobre tot quan pateix. L’alteritat. Es tracta de la cura de l’altre en cada instant, de l’obertura cara enfora, d’abraçar cada cop més la realitat i els altres, sense ofegar.
Resistir per tirar endavant, i no per dominar. Cal un esforç, cal reflexió, quietud d’esperit, autocrítica, per no acabar-me perdent del tot (per transformar-me internament), i per solidaritzar-me amb els altres (ajuda mútua, enriquiment mutu, transformació social…).
Viure l’esperança, no es tracta d’estar a l’expectativa. L’esperança està en contra del nihilisme, i està vinculada estretament al cultiu de la interioritat i de l’alteritat. Parteix de la interioritat per obrir-se als altres. No es tracta d’esperar ingènuament que quelcom improbable acabi passant. L’esperança és més que el pur sobreviure. Es tracta de viure bé i amb dignitat, i tothom. Tenim el record del “paradís” al cor i això ens pot “motoritzar” vers l’acció bona.
Pregunta que es va fer cal al final de la conversa: Déu escolta?
I es va respondre:
Déu està dins nostre, i si nosaltres ens escoltem (i escoltem als altres, escoltem la vida) escoltem a Déu, i Ell , dins nostre , i dins dels altres, i enmig de la vida, ens escolta.
Déu és , no existeix, i fa possible que tot sigui.
Déu promet que serà Tot en tots,. I ens podem preguntar si som capaços de viure de promeses, mentre s’espera que es compleixin.
Déu desplega, ho abraça tot.
I personalment adjunto (no ho vaig dir , però ho vaig pensar i ho comparteixo): Si confluïm les paraules de l’evangeli que l’evangelista en boca der Jesús diu: “Demaneu l’ Esperit” (és l’esperit d’estimar) i que “Déu és amor” (i li podríem donar la volta i dir: “l’ Amor és Déu”, o “la realitat és amorosa”), considero que Deu només pot estimar, no té diners, ni poders, ni prestigis, només té-viu-és amor. A Déu només li podem demanar amor, els eu esperit, al seva essència…L’amor els sentim sempre si ens hi fixem. El rebem de la família, dels amics/gues, de la natura, dels gests, accions, i somriure que rebem cada dia, i en aquest actes d’amor, és l’ Amor (Déu) que ens està contínuament escoltant i se’ns invita (si estem atents) a seguir estimant, perquè els altres escoltin l’amor de Déu (Amor), present sempre.
Recollit per Quim Cervera el 3 d’octubre i escrit el 4 d’octubre del 2019
