Estem acostumats, en les converses diàries, que termes com racionalisme o humanisme portin una significativa càrrega positiva. Per això s’ha dit que el racionalisme permet desplegar la ciència i les lleis acceptables o que hi ha un humanisme general i fins i tot un de particular asiàtic, africà o amerindi. Oblidem, en contrast, que el pensament humanista s’ha anat convertint en la base o fonament ideològic del sistema modern, d’un individualisme i un materialisme cada cop més accentuats. Per això -fins i tot entre els col·laboradors d’aquesta publicació- es pot fer servir el terme humanista amb diferents connotacions, i això forma part d’una indispensable reflexió.
Fa uns cinc-cents anys que la idea d’un cristianisme més sensible al món i a la centralitat humana va obrir-se pas a l’Occident europeu. Autors cristians ben coneguts com Ficino o Cusa van recuperar el platonisme i el pensament hermètic antic, mentre en paral·lel altres pensadors, com Bacon de Verulam o Descartes, van afirmar el caràcter motriu del pensament i el seu dret a decidir sobre el món. S’estava sortint de segles de rebuig eclesial catòlic a tot allò que fos corporal i mundà, de negació de pensar en llibertat i de rebuig d’una creació pervertida o maligna. Aquest va ser el marc en què la tradició catòlica -en deriva cap al dualisme entre bé i mal, entre cel i terra- va veure’s qüestionada per l’individualisme amb la seva idea de progrés il·limitat de l’ésser humà.
Convindria no oblidar tampoc que allò que l’Oest europeu ha anomenat «El Segle de les Llums» va ser temps de tenebra per a Àfrica i els altres continents. El mateix racionalisme humanista -autoproclamat cristià- ha actuat a Amèrica i a una Afroàsia colonitzades, ha forjat equips dirigents neocolonials i ha estès arreu el seu discurs global. Ha estat el neomite racionalista de l’humanisme modern -individualista i progressista- qui ha negativitzat paraules com religió, comunitat, esperit, tradició, divinitat, iniciació o mística: justament les úniques idees que poden tornar a vertebrar les societats humanes, alliberades d’aquesta globalització que sols ofereix com horitzó materialisme, productivisme, ecocidi i buidor existencial. És hora d’anar revisant el nostre vocabulari benintencionat.
Ens convé anar enllà de la crítica a l’humanisme i els seus derivats. Si no analitzem a fons per què les tradicions espirituals es rovellen, perden frescor, col·lisionen amb els poders polítics o econòmics i arriben a desvirtuar el seu missatge fundacional, l’esforç per oferir nous valors i camins quedarà coix. Què han fet les tradicions espirituals, en el passat i ara mateix, per evitar les degradacions socials que afecten la majoria de pobles i persones? Per què les veus de l’esperit semblen minúscules davant l’acceleració disgregadora de la modernitat terminal? Pelle Maha vol obrir la porta a totes les reflexions que els tradicionals es fan per tot arreu, en aquests temps de desmesura.
El Consell Editorial
