L’any 2008 sentia cansament i un impuls profund de deixar la feina. Aquell estiu, per agafar-me un respir, amb el meu company vàrem enfilar les carreteres serpentejants del Marroc. Feia molta calor, però a mesura que ens anàvem endinsant al bosc de cedres la temperatura s’anava tornant més suau. El nostre destí es trobava a Midelt al “Monastère Notre Dame des Atles” de l’ordre Cistercenc de l’Estricta Observança o de la Trapa; allà ens esperava en Jose Luis, un monjo que pertany al “Monasterio de Santa Maria de la Huerta” de Sòria, però la seva admiració pels poetes i místics sufís el va portar a l’altre cantó del Mediterrani i quan el vaig conèixer ja feia uns quants anys que vivia al Marroc. Vam estar uns dies acollits en les cel·les de façanes ocres on hi vivia una comunitat de 5 monjos; les oracions i pregàries a l’església del monestir eren obertes a tots els hostatjats i nosaltres hi participàvem a diari. Seguir l’ordre de les litúrgies m’aportava serenor i, mentre era en aquell lloc, percebia al meu cantó una llum que apareix quan la divinitat m’indica que hi ha alguna cosa molt important a viure. Al llarg dels dies, l’impuls de deixar la feina es va convertir en una certesa: viure al Marroc.

Al cap d’uns mesos, després de tancar el cicle laboral, vam carregar la furgoneta per tornar a Midelt; els monjos ens havien trobat una caseta al barri de Taakit, l’indret preciós de kashbes de fang on hi ha el monestir. Vam arribar un mes de març i la calor de l’estiu havia donat pas al fred i l’azrou -el vent de la zona- que bufava amb força i constància. Ens arrupíem dins els anoracs mentre l’aire xiulava entre els pins allargassats de copa ovalada. En arribar al carrer de la nova llar, vaig tenir una emoció molt intensa: en un horitzó proper, un temple natural de 4000 metres d’alçada i de gran bellesa s’alçava davant nostre: les imponents muntanyes dels Atles cobertes de neu.
A partir d’aquell dia, vam reprendre la nostra participació en les rutines monàstiques i també vam posar en marxa una recerca per tal de portar a terme un projecte que havia sorgit un cop havíem decidit residir al Marroc. El projecte havia emergit fruit de la darrera experiència laboral, en la qual havíem guiat el col·lectiu d’un casal d’avis perquè autoproduissin un documental on gent gran entrevistava i filmava altres persones grans tractant temes com l’envelliment, les pors, l’amor, la parella, la sexualitat, els orígens, la mort o l’espiritualitat. En saber que anàvem a viure al Marroc havia emergit la idea d’aprofitar la nostra estada i preparar el terreny perquè l’equip de gent gran amb qui havíem treballat vinguessin a conèixer, entrevistar i filmar als Atles i realitzessin un nou documental on s’aprofundís en l’espiritualitat.

Vam iniciar la recerca per tal de preparar les filmacions i ens varen indicar que pugéssim a Tattiouine, un poblet situat al peu dels Atles, per tal de conèixer una comunitat de Monges Franciscanes que convivien amb els amazighs del poble i que tenien un contacte molt proper amb els nòmades de les muntanyes. Vam pujar 12 km a peu entre vastes extensions àrides, horts i plantacions de pomeres. Passat l’últim poble, la mirada se’ns allargava cap a l’horitzó infinit i els camins pedregosos ens varen portar cap a la població minúscula. Recordo el somriure dolç de soeur Marie quan ens va rebre, vestida amb una faldilla de colors, un mocador virolat al cap i unes bambes de trekking amb les quals vam saber que als seus 70 anys encara enfilava 3000 metres d’alçada.

Una primera ullada al seu dia a dia ens va fer comprendre que la vida d’aquelles monges estava absolutament entrellaçada amb les persones de la regió: la germana Montse de Navarra compartia la coordinació d’una cooperativa de llana amb la Mimouna, una dona del poble mare de 9 fills; aquesta organització s’havia creat perquè les dones teixissin tapissos i estores per tal de tenir els seus ingressos. Per un altre cantó, soeur Marie, francesa, treballava conjuntament amb l’Asna -una dona amazigh- en una petita llar d’infants creada amb l’objectiu d’acollir els nens i nenes més petits perquè les mares poguessin anar a pasturar els ramats o a treballar als cultius. Per últim, soeur Barbara, infermera d’origen polac, compartia amb en Mulay Ali la feina al dispensari i l’atenció mèdica ambulant a les tendes dels nòmades; aquest noi havia nascut al poble i les monges l’havien encoratjat perquè estudiés infermeria i ara, la seva presència, era essencial pels seus orígens culturals i pel coneixement de l’àrab, el tamazigh i el francès.

Vam començar a entendre que el fet que al Marroc no estigués permès el proselitisme havia facilitat que els objectius essencials fossin la presència amorosa, el servei, la convivència i el comprendre i respectar la diferència. Precisament per això, aquestes vides entrellaçades anaven molt més enllà de compartir les tasques del dia a dia: els monjos i les monges de Midelt participaven de moltes festes i celebracions musulmanes com casaments, enterraments, sadakes, circumcisions, bateigs o la festa del xai. A més a més, realitzaven cada any el Ramadan gaudint dels beneficis físics, mentals i espirituals d’aquesta pràctica. D’altra banda, l’estimació dels amazighs per les monges i els monjos feia que els musulmans assistissin a algunes cel·lebracions cristianes; un dels dies més esperats era la nit de Nadal quan anaven a veure el pessebre de les monges tot compartint una estona d’adoració, silenci i una xocolata calenta. Aquesta participació mútua no era banal, sinó valorada per cada col·lectiu participant només d’allò que era coherent a la seva tradició religiosa.
El profund respecte dels uns pels altres i, per l’espai i temps de pregària, va portar-los a implicar-se conjuntament en un altre projecte i objectiu que va fer córrer rius de tinta en les revistes religioses: la mesquita de Tattiouine s’havia ensorrat en unes pluges i calia fer gestions amb les autoritats locals i provincials per mirar de fer-ne una altra. En un poblet on molt poques persones sabien escriure i llegir, aquesta era una gran dificultat i les monges varen agafar el compromís d’ajudar-los per tal d’aconseguir que els seus germans musulmans recuperessin un espai de pregària. El ressò d’aquest projecte havia arribat fins a València on la Universitat havia decidit col·laborar-hi, finançar-ne una part i ajudar en el plànols d’arquitectura. Vam tenir la sort de viure aquest procés i ens vam emocionar quan vàrem veure que, tot el poble i les monges, es preparaven per una gran reunió conjunta on també hi participarien els diferents caps tribals que baixarien de les muntanyes. La reunió va durar hores i varen sorgir dificultats, diferències i desavinences perquè, com expressaven les monges, la vida de fraternitat i comunitat, tot i basar-se en l’Amor, no és un camí de roses.

Aquest procés ens va portar a filmar les monges de Tattiouine, cinc monges més de la comunitat que residien a Midelt i algunes persones amazighs del poble; a vegades el temps s’aturava en l’aire escoltant la saviesa d’aquestes persones grans. Recordo que a soeur Jeanne li queien les llàgrimes quan explicava que va pregar conjuntament amb un Fqui per un nen que estava molt malalt. Era de nit, i a l’habitació en penombra tots dos el vetllaven; a les pregàries l’imam deia Alá i jo deia Dieu explicava la Jeanne. Al cap d’unes hores el nen va començar a millorar i, alleugerits, ens vàrem mirar; l’home em va dir rient:
Qui l’ha curat, el teu Déu o el meu?

Segur que ha estat el teu- vaig contestar rient- deia la Jeanne.
Va ser una experiència meravellosa pregar amb un musulmà- expressava aquesta monja deliciosament tendra- perquè la vida de missió no és un camí de roses: hi ha moments de desert, moments àrids. També hi ha moments de dubte, però una força profunda ho impregna tot i et fa perseverar. Llavors, s’esdevenen moments de tanta certesa, com aquest viscut amb l’imam, que són com roques sòlides a les quals et pots agafar amb fermesa. Moments que sostenen els altres i que són com tresors.
Realitzant la nostra tasca vam sentir una gran acollida i es va tornar habitual per nosaltres la convivència amb aquestes comunitats: aturàvem les filmacions a cada cant del muetzí i meditàvem una estona mentre resaven els musulmans o acabàvem les filmacions i anàvem a la petita saleta d’estores de les monges i participàvem en la seva “pregària nocturna de demanda” on es confiaven a la divinitat les dificultats del dia a dia, les divergències, les situacions més complicades i se n’esperava la seva inspiració. Com deien elles, quan es fa pregària a diari hi ha una Llum que s’entreveu en el dia a dia; és quelcom de no palpable ni visible als ulls però que es percep.
Tot el que estava vivint al Marroc em va transportar als 19 anys recordant una experiència personal que m’havia conduït de l’ateïsme a l’obertura cap al gran misteri quan, després de lesionar-me en una cursa de muntanya, vaig estar tres anys amb molts dolors i sense poder caminar. La desesperació va fer que, tot i ser atea, en un viatge per les terres del nord de la península entrés en una església i posés una espelma. Vaig pregar i vaig demanar curar-me. Al cap de pocs dies es van anar esdevenint tot de situacions que em varen portar a sanar. Una de les solucions va venir del Seitai, una pràctica japonesa que es basa en el cultiu de la percepció del ki o energia vital. Practicar Seitai em va portar a tenir moltes vivències transcendents; per mi l’energia divina era una consciència-energia que ho impregnava tot. Però tot això havien sigut experiències bastant individuals i, en canvi, tot el que estava vivint al Marroc em feia fer un salt gegantí cap a una espiritualitat que es basava en la comunitat i la germanor. Es va esdevenir dins meu una transformació interna on l’espiritualitat ja ha quedat per sempre impregnada en el dia a dia.

Falten paraules per expressar el que hi vaig viure: una unitat i fraternitat molt íntima entre tradicions. El dia a dia estava ple d’actes d’amor d’uns cap als altres. Una veritable voluntat d’acostar-se, compartir, comunicar, entendre i respectar la diferència i trobar-hi allò que és essencialment comú en tots.

La vivència de tot a vegades es concentra en el record d’una imatge: una saleta del monestir amb icones cristianes i el nom d’Alà a la paret. Un espai de silenci, meditació i pregària amb coixins i estores; un petit racó que al tard s’omple amb la llum càlida del sol i una sensació d’acolliment. Es una saleta preparada perquè tan els monjos que busquen intimitat per fer oració com els treballadors musulmans, els hostatjats o amics dels monjos hi puguem pregar conjuntament.

Laia Martorell i Camps – Montseny, Febrer de 2020