El que s’agenolla davant Déu està
preparant-se per a inclinar-se davant d’un rei.


Joseph Joubert (1754-1824)

A – Característiques de la confusió actual

El joc d’escacs ens permet copsar la confusió civilitzada que ha regnat durant diversos segles en diferents graus. Aquí, cada peça té un paper específic i no pot triar el seu moviment com si fos sola o autònoma. La torre es mou cap endavant o cap enrere en línia recta o lateralment, l’alfil en diagonal, la reina combina les possibilitats de la torre i l’àlfil boig, etc. Tanmateix, la coreografia flexible segueix unes regles fixes. El rei, per la seva banda, es veu obstaculitzat i només pot moure un espai alhora. Immediatament es planteja la pregunta: per què s’atura el joc d’escacs de sobte quan es pren el rei, una peça extremadament inútil? Què representa aquest rei en l’arquitectònica i l’economia global del joc (del grec oikos i nomos, casa i llei, per tant la llei de la casa)? Un principi d’unitat i jerarquia, un catalitzador general, el suprem inútil que, curiosament, també és la característica de Crist, per a un cristià, i que s’ha de defensar a tota costa?

Tornem a la nostra confusió actual, però tenint en compte l’anterior. Preguntem-nos la qüestió de la unitat de les nostres societats modernes. Ens costaria identificar d’una banda la font i, d’altra banda, la manifestació, en la mesura que l’home, de ser un receptor heterònom d’unificació de la sol·licitud divina s’ha tornat consciència autònoma, per tant externa al món, lliure però exiliat de l’U. L’home és la mesura de tot, però la seva humanitat ja no es refereix a una alteritat fundacional. Fem un recordatori: l’autonomia es refereix a la capacitat de donar-se a si mateix sa pròpia llei, en contraposició a l’heteronomia que és rebre-la d’un altre.

Cap unitat, cap jerarquia dels ordres de la realitat o, encara millor, una jerarquia aixafada. Poc a poc, les nostres conquestes materials, innegables i en més d’un aspecte beneficioses, van acabar per  fer-nos creure que en lloc de progressar al mateix nivell de la realitat, canviem completament el nivell ontològic. A partir d’un augment dels potencials situats en l’eix horitzontal de la història i el progrés, creiem que hem conduït a una nova humanitat, capaç de controlar i dirigir no només els que ens envolten, sinó també el seu destí, és a dir el temps i espai, ni més ni menys. El salt ja no és quantitatiu, és inconscientment qualitatiu. La nova humanitat ha aplanat l’escala vertical per escalar-la millor i ara té afirmacions divines. La hybris -desmesura- aquest excés que era l’antic pecat grec per excel·lència, ens va fer canviar cap a un altre encara més greu, aquest cop judeocristià, que no és altre que el pecat original, el de prendre’s per Déu i substituir-lo. Santa Teresa d’Àvila va dir que la humilitat descendent consistia a ascendir a la veritat: vam fer el contrari.

Aquest progrés horitzontal que, a nivell vertical, és una caiguda, també s’expressa de manera eloqüent en l’àmbit social, on tothom reivindica no només una identitat personal basada en la seva pròpia voluntat, sinó també l’obligació d’aquells altres que avalen aquest requeriment. L’exemple més aconseguit d’això és la teoria de gènere segons la qual  el sexe, biològic i sense canvis, està separat del gènere, cultural i canviable. La particularitat d’aquesta enèsima disputa entre natura i cultura és radicalment nova, ja que l’home té els mitjans per desvincular-se no sols de la cultura, sinó també de la naturalesa, almenys per incloure-la a la seva voluntat. Així, si abans podia adoptar les aparences temporals del sexe oposat, disfressant-se per exemple, ara en pot tenir els  atributs físics.

El que diem per a l’individu enfollidament autònom també és aplicable als grups socials, on les afiliacions al clan es forgen al voltant d’un denominador comú (hàbits alimentaris, preferències sexuals o de roba, etc.) que acaben prevalent sobre els vincles més fonamentals, simbolitzats per la família, religió, institucions, grans mites unificadors, història o l’idea de poble. És, doncs, simptomàtic, a Montreal, on visc, observar que les desfilades anuals del Gay Pride atrauen més persones que les de la festa nacional. Un altre exemple ve de Califòrnia on vaig assistir a una conferència: al formulari d’inscripció, se’m va preguntar amb quin grup em vaig identificar, si cristià, budista, vegetarià, crudívor, heterònom, pansexual, homosexual, anglòfon, nadiu o altres. Tot és igual ja que les pertinences només tenen valor com a opcions purament individuals, per tant no ordenades segons dades transcendentals, per tant heterogènies. Si tots els homes són iguals, el cristianisme tràgic d’un Unamuno té el mateix valor que la barba i la roba de Conchita Wurst. Simple qüestió de preferència purament individual, el nou fundador absolut multiplicat ad infinitum.

És possible llavors articular de nou la qüestió de la jerarquia d’aquesta infinitat d’afiliacions i, més enllà, la del principi unificador de totes aquestes? Per exemple, la apassionada lectora de Maria Zambrano, com pot connectar amb el seu veí, que s’està arruïnant en maquillatge, si tothom només expressa una preferència en funció dels seus gustos personals i de la seva autonomia? Què ens uneix? Per seguir la metàfora dels escacs, quin estat i quina mobilitat ha de tenir el rei per donar un sentit orgànic i coherència a la complexa coreografia que utilitzen les diferents peces?

Aquí és clar que la modernitat fa que cada peça del joc vulgui ser rei, almenys sobirana de la seva petita casella individual. Sorgeixen llavors dues possibilitats. Ningú no es mou del seu lloc i el joc és equilibrat, però mort: ens trobem en un pseudodiàleg i en una pseudotolerància -qui tolera …- tal com es promou oficialment al Canadà per la multiculturalitat, amb una virtuosa arrogància, per exemple. I la segona possibilitat, cadascú es mou sobre la superfície del tauler i xoca amb el seu veí; el joc està viu, però és un alegre merder. A continuació, vigileu si arriba l’anòmia (absència de llei, sempre la llei …) o guerra civil. Per evitar una o altra de les conseqüències, multipliquem les lleis, que ocupen el lloc dels decrets divins. Aquí, els jutges es refereixen a cartes de drets i llibertats per declarar o no aquestes lleis constitucionals i per validar o invalidar el joc polític, social i moral. El jutge és alhora el rei de la partida d’escacs i el sacerdot. El dret humà s’ha hissat sobre la llei divina.

La màxima que proclamava “un rei, una fe, una llei” (roi, foi, loi) va donar pas a una infinitat de reis,  fes i lleis. El factor unificador, aquest punt de suport que genera una

unitat debilitada, serà la igualtat entre els homes. L’espantall que justifica aquest noble disseny és, en desordre: el patriarcat, l’home cristià heterosexual blanc, el capitalisme, l’Església, el colonialisme, l’heteronormativitat burgesa, etc. La igualtat humana sense descansar en cap transcendent real, retorna sobre si mateixa i condueix a una infinitat de reivindicacions que fragmenten la realitat. Com més progressa la fragmentació, més les lleis es multipliquen i viceversa. És un perpetuum mobile.

B Com es va produir aquest alliberament cacofònic i què es va perdre pel camí?

Tornem als escacs. Sembla que els jugadors moderns volen desfer-se del rei i, per tant, de les limitacions del joc.  Només si ho volen, perquè tampoc  ho volen massa. L’alliberament, per a ells, té un gust molt millor si el rei es reanima constantment, cosa que permet continuar jugant a l’alliberament sense suposar realment la pèrdua del rei. En termes religiosos, matem Déu, però la temible solitud que es produeix significa que ràpidament construïm ídols que recolzaran i emmarcaran la nostra autonomia. Perquè, bàsicament, pocs homes són fets per a la llibertat radical. Humanum paucis vivit genus, digué el poeta Lucà, al segle 1er . El gènere humà viu per (o per a) alguns homes.

Per tant, la majoria es fa substitutius que constitueixen un compromís entre una realització estructuradora, per tant jeràrquica i alliberadora, i una anomia total. Si aquests homes i dones no estan fets per a la llibertat, estan fets per a l’alliberament, mai acabats, sempre reivindicats. Així mata el rei o el patriarcat, però el ressuscita en cada ocasió per enderrocar-lo i així successivament. Les nostres societats modernes s’han convertit en un disc rallat,  en una màquina de la qual els adolescents han perdut l’ús.

Hannah Arendt solia repetir aquesta línia de René Char, a Les Feuillets d’Hypnos: “La nostra herència no està precedida per cap testament”. Ningú no ens va dir en què consistia el rei dels escacs. Perquè els que ho sabien van renunciar gradualment a la tasca de transmissió. La funció sacerdotal dels que tenien el mandat de mantenir el dipòsit de la fe, de desplegar i actualitzar el misteriós ritual en el Sant dels Santes, aquesta funció ja no hi és i la gent ja no entén res de la litúrgia. Ens trobem, doncs, amb un joc antic i no modern, les regles i els seus estatuts, incomprensibles, ja no tenen un valor arquetípic reconegut. L’eucaristia és un exemple sorprenent: el sacerdot fa veure que fa la missa i els fidels es persignen i responen mecànicament.

En el millor dels casos, l’antic misteri s’ha convertit en fet incomprensible modern. Aquesta evaporació del significat vol dir que les restriccions estructuradores ja no defineixen un ideal, sinó que constitueixen limitacions arbitràries al servei d’una classe dominant que caldrà desmantellar constantment. Som com els protestants del segle XVI davant d’un clergat catòlic premodern que ha degenerat. Per canviar el món, només cal canviar les lleis. No canviem el nivell ontològic, corregim el que rebutgem. De fet, ho multipliquem.

El cuc estava certament ja a la poma abans del 1517: un clergat catòlic inflat, sovint inculte, una jerarquia clerical corrupta, implicada en els afers del món i jugant al mateix nivell que els sants imperis, una barreja de cobdícia i mercadeig espiritual, una burgesia amb avarícia de poder, una noblesa que cobejava els béns materials de l’Església i per a qui la conversió era un mitjà convenient per satisfer els seus apetits. La llista de causes és llarga i coneguda.

´

L’essencial que podem lamentar en aquest procés, completament comprensible, és la degradació de la transcendència en immanència i, en conseqüència, la pèrdua de la idea mateixa de funció, abans indexada en aquesta mateixa transcendència. En absència de competència o probitat, s’ era el rei per dret diví i es representava Déu a la terra, fet que tenia l’avantatge d’estabilitat i una certa durabilitat dinàstica. Tota la jerarquia que sortia de la delegació d’aquest estat reial estava orientada al mateix objectiu d’encarnar la ciutat de Déu a la terra, el millor possible. El rei no ho era per al seu avenç personal (en principi perquè la història, massa humana, desborda d’exemples perversos: l’assassinat, per exemple, d’uns quinze reis visigòtics d’Espanya, sobre un total de 35 , ho demostra bé). Va ser rei per subcontracte, per així dir-ho, pel bé comú. Noblesa obligava, pagesia  necessària, segons l’adagi evangèlic, dient que a qui rep molt, se li demana molt.

El rei era rei en funció de Déu. El conjunt de la societat que es troba sota els seus peus (o per sobre del seu cap, si s’entén la brillant inversió cristiana de la piràmide d’autoritat) va rebre d’ell la seva raó de ser, per subsidiarietat, per així dir-ho. El rei ideal es va moure el mínim possible. N’hi havia prou, com els antics reis taoistes, que havien d’intervenir el mínim possible per deixar al poble complir la seva naturalesa. El rei assegurava l’ordre social, l’homeòstasi diríem. O el dels escacs, un sol quadrat cada vegada. Va ser tothom : captaire, governant, clergue, soldat, camperol, productor, van rebre la seva funció de mans de l’ambaixador dels decrets divins, és a dir, una legitimitat del més enllà, que va catalitzar la katholon, el conjunt de la societat i, més enllà, el món.

Aquesta intel·ligència del món ja no hi és,  però la seva confusa nostàlgia és tenaç.

C – Com reaccionar davant d’aquesta constant, quan se n’és  dolorosament conscient?

Per tant, podem entendre la temptació de tornar a l’època daurada, als mil·lenaris Reichs, als valents cavallers d’abans o als dies anteriors a l’electricitat de l’Amish de Pennsilvània. El nostre buit és el nostre ideal, va dir Nietzche amb raó, i busquem una plenitud que correspongui al nostre buit. Ara bé, això  és mal comprendre l’esperit tradicional.

Es creu erròniament que serà suficient enganxar una imatge antiga damunt del món modern per redreçar-lo. Tanmateix,  la tradició no és la restauració, ans al contrari. No es posa vi nou en bótes velles, va afirmar Jesucrist a Mateu 9, 17. Perquè el vi, que és el verb immemorial, el missatge ocult de la tradició, demana bótes noves i no els envasos usats que han fet la seva funció històrica i cultural. Que els morts enterrin els seus morts, diu el Fill de Déu. I no miris enrere.

I no tornarem a la unitat unificant la realitat des de fora, sinó unint-la des de dins.

Com abandonar definitivament la idea dels “bons vells temps”, deixar morir el que està en l’ordre de la manifestació lligat a un cert temps i a un lloc determinat, i deixar brollar el que és fresc, nou i, tot i això, sempre arquetípic? Potser escoltant els idiotes que són els qui,  sense saber-ho, millor entenen la tradició, els sants idiotes ortodoxos russos i bizantins, els sense-sostre celestes de Jack Kerouac, els beneits de la tradició catalana? Aquells qui no són prou educats per raonar malament, segons els mots de Montesquieu?

Farem un gran pas quan intuirem que la tradició és aquest Tao que només podem entendre si no ho entenem i que no ho entenem si ho entenem.

Així, el món tal com el coneixem ja no tornarà a la seva forma anterior. Per tant, és inútil proclamar l’anticolonialisme, l’antipatriarcat, el socialisme, el moralisme o qualsevol cosa, perquè aquests “remeis” o reivindicacions es troben més sovint al nivell d’allò que rebutgem i només tornem a introduir , encara que siguin d’una forma diferent, desequilibris semblants i injustícies anàlogues. Només cal tornar a la funció del rei. Torna al nou vi, al Tao. Deixem emergir noves manifestacions culturals -sempre incòmodes, sempre peribles-, d’aquesta crida que ens fuig tan aviat com l’anomenem i que ens crida tan aviat com l’abandonem.

Aquesta qüestió de les manifestacions es pot plantejar de mil i una maneres, polítiques, artístiques, religioses, sexuals, estètiques, morals, fins i tot caritatives. L’objectiu aquí no és trobar solucions concretes unívoques. Com a màxim, podem intentar establir vincles en profunditat, des de baix, amb allò que ens ha precedit en la manifestació -històrica o cultural- de la tradició.

No busquem, doncs, una resposta a la tradició, la qual només fa que murmurar,  imperceptiblement, a les nostres intel·ligències duals. N’hi ha prou amb trobar la pregunta correcta, de la qual dependrà el procés posterior, que requereix no ser ofès per les manifestacions que hem après a rebutjar, sinó examinar-les sub specie aeternitatis, és a dir, de forma no temporal o dual, no vinculada a la història i la cultura, com suggereix el famós principi hermenèutic jueu: “no hi ha ni abans ni després a la Torà, hi ha la Torà”. Busqueu Torà, Tao, Crist en les manifestacions, fins i tot  en les més contradictòries o escandaloses.

Perquè la tradició és, sobretot, una pregunta que ens posa en marxa, no una resposta.

És el xiuxiueig de les benaurances, gràcies a la lleialtat al rei. Al meu rei i, més enllà, al meu Senyor i al meu Déu.

Jean-Philippe Trottier – Montreal, Gener de 2020