Una interpelació als nostres dies.
“Lo que yo miro con la gente blanca es que ven las cosas como separadas, como ellos y el árbol, la casa… es como que no hay relación, entonces es como que no… como que no saben que son parte del otro. Para el mundo indígena no hay nada separado, para el mundo indígena todo tiene relación.”
El primer en el que penso quan em trobo amb el terme “humanisme” és en l’existència dels “falsos amics” que, quan estudiava francès, em varen explicar que són mots que semblen voler dir una cosa però que en diuen una altra. L’humanisme (entès com a ubicació de l’ésser humà i de la seva dignitat en el centre de la realitat) és un dels termes centrals de l’imaginari de la modernitat occidental i semblaria que no podem qüestionar-lo sense entrar nosaltres mateixos en greus contradiccions; especialment si ens atenem a la seva defensa de la dignitat humana. Com deia l’amic Agustí Nicolau parlant de qüestions similars, de forma crítica: “Qui pot qüestionar la virtut? La virtut és inatacable!”. L’humanisme efectivament s’ha situat en el lloc de la virtut. Però, al meu entendre, com un fals amic, una falsa virtut, doncs. Reflexionar sobre aquest fet és l’objectiu d’aquest article.
Com la majoria de termes, no podem entendre pròpiament la significació real de “l’humanisme” sinó el situem en el procés de construcció social d’una realitat en la que pren sentit. I la construcció d’aquesta realitat és el procés històric i filosòfic en el que la cristiandat llatino-germànica (medieval) entra en crisi i esdevé progressivament Europa com a centre de gestió d’un poder mundialitzat (procés que s’inicia al segle XIII, que s’estructura en el XVI i XVII i que arriba a la seva plenitud històrica als segles XVIII i XIX). És el procés de gestació, consolidació i eclosió de la modernitat occidental.Vegem-ho.
1. La crisi del marc filosòfic medieval.
Com assenyala en Jordi Pigem a “Àngels i robots”, cal situar en la crisi de l’escolàstica, al s. XIII, els primers passos cap a la modernitat. Si fins aleshores, amb més o menys encert, el pensament cristià intenta expressar la unitat de la realitat en base a una matriu platònica, a partir del s. XIII tant la nova hegemonia de l’aristotelisme com les reaccions condemnatòries de les universitats en contra seva, aniran creant un marc on aquesta unitat es trenca. Els debats entorn la primacia de la fe o de la raó, de l’autonomia del món o bé de la seva naturalesa teofànica, de la naturalesa del llenguatge… aniran esquerdant un mite englobant-unitari de la trama antropo-cosmo-divina per donar lloc a un món autònom, una divinitat tan transcendent com entotsolada i un humà tan enorgullit de la seva potència racional com aïllat de la trama unitària del Real. Es va esborrant progressivament, ens recorda Pigem, la vivència i la comprensió de l’humà com a participant de l’esdevenir unitari de la realitat. Som a les portes de l’humanisme i de la nova comprensió de la naturalesa i de la ciència: “Discurs de la dignitat de l’home” (1486, Pico della Mirandola): “Adam( ) tindràs la forma i la funció que desitgis ( ) Tu no tindràs límits. Tu definiràs les teves pròpies limitacions d’acord al teu lliure albir. Et colocaré en el centre de l’univers, de manera que et sigui més fàcil dominar el teu entorn ( ) podràs transformar-te a tu mateix en el que desitgis” i Francis Bacon, famós pel “Novum organum” (1620), explicitarà la voluntat de domini i violació dels secrets que ha de fer l’home respecte la naturalesa. No en va, alguns anys abans, el mateix Bacon havia escrit “El part masculí del temps o la gran instauració de l’imperi de l’home a l’univers”. No en va, tampoc, tot escolant-se el s. XIII (1298) i a les portes de la Universitat de París, Ramon Llull escrivia en la introducció a “Arbre de Filosofia d’Amor”: “Ramon veié a la dona, a la qual humilment saludà, i la dona amablement li rendí les seves salutacions. Demanà Ramon a la dona com es deia i perquè estava en planys i plors. Ramon, digué la dona, jo sóc anomenada Filosofia d’Amor, i em planyo i ploro perquè tinc tant pocs amants, i la meva germana, Filosofia de Saber, en té molts més que jo”. Llull percep, amb claredat, la crisi. I, com escrivia Miguel Cruz, “de la resolució d’aquesta crisi en naixerà l’humanisme, la reforma i l’estat”.
2. La cristiandat esdevé Europa i Europa esdevé “el món”.
El 1637, als Països Baixos (que ja són aleshores el centre del Sistema-Món modern) René Descartes escriu el “Discurs del Mètode”. Filosòficament, la modernitat hi queda fonamentada i conceptualitzada: “Jo penso, doncs jo sóc”. Una individualitat pensant que s’afirma com a “Jo” és autoposada com a centre de la realitat i, tot madurant la lògica ja descrita per Bacon pocs anys abans, es contraposa a la naturalesa que esdevé escenari inhert i extern al jo pensant. Tanmateix, habitualment, la filosofia no s’avança al seu temps sinó que conceptualitza un món que ja s’està donant. I, d’acord amb l’anàlisi d’Enrique Dussel, creiem que si bé la modernitat queda formalitzada entorn de “l’Ego Cogito” cartesià, no es crea entorn d’aquest. Allò que Descartes formalitza s’ha experimentat i anunciat cent anys abans a Mèxic i és “l’Ego Conquiro” d’Hernán Cortés. Un jo autònom, autoposat, aventurer, sense límits en el desig, afamat de poder, “lliure”, s’afirma i es construeix com a centre d’un nou món en base a la lògica del domini, incapaç de veure en l’alteritat (sigui aquesta alteritat naturalesa o humans) res més que matèria inhert a conquerir, a dominar, a explotar. Així neix i es crea Amèrica. I en el mateix moviment (que s’havia iniciat a l’Àndalus ibèric) neix i es crea Europa, tot trencant els límits de la cristiandat medieval. A través del llarg segle XVI l’antiga cristiandat esdevé Europa com a centre gestor del primer poder pròpiament mundial. Neix amb elles la modernitat i neix amb elles l’humanisme: s’obre pas una nova experiència de l’estar en el temps i en l’espai, s’obre pas el lloc d’un ésser (l’humà) definit com a centre de la realitat -contraposat al Cosmos i aillat del Diví- i definit des del centre de la realitat -contraposat a l’alteritat-. L’humà que es pensa en l’humanisme (és a dir: com l’humanisme mesura i defineix l’experiència de ser humà) no és separable ni de la crisi d’un determinat pensament tradicional cristià-platònic (que maldava per pensar la unitat del Real) ni de l’experiència moderna d’un mascle-europeu-cristià-burgès/clergue/militar que crea el marc de validesa del que és ser humà.
3. “Jo penso, doncs jo sóc” és la causa del crim contra “Jo danso, doncs jo visc”. (Ebousi Boulanga).
La perspectiva de l’humanisme, doncs, no és una perspectiva que expressi un universal acultural, una invariant humana (utilitzant la perspectiva oberta per en Raimon Pànikkar). És, tota ella, una construcció social-històrica en els termes que hem descrit. Una perspectiva antropocèntrica sobre l’experiència de ser humà, però no d’un “anthropos” genèric sinó d’un determinat “andros” (mascle) europeu. Per això, entenc que allò al que anomenem humanisme és, sobretot, un euroandrocentrisme. Una construcció sobre què és ser humà que fonamenta la perspectiva de la dignitat entorn del “jo” (l’individu humà com a centre i finalitat de la realitat), la racionalitat (el pensament logocèntric com a equivalent a l’ésser de la realitat) i la universalitat (aquesta perspectiva defineix universalment què és ser humà i qui no ho comparteixi és sub-humà).
Al llarg dels segles XX i XXI de l’era cristiana, però, algun esdeveniment no previst en “la marxa universal de la raó en la història” (tal i com pensa el temps l’euroandrocentisme) ha trastocat ja definitivament la validesa d’aquest humanisme. Em sembla que n’hi ha dos de fonamentals: l’un és la represa de la paraula i la presència de la pluralitat de tradicions de la humanitat que no són ni occidentals ni modernes. Les paraules apuntades en aquest escrit del filòsof africà Eboussi Boulanga o de la intel·lectual maia Floridalma Pérez, en són un petit reflex. L’altre esdeveniment fonamental és la crisi ecològica dels nostres dies: la naturalesa pren també la paraula i ens recorda que ella és també actora -de primer ordre- en l’esdevenir de la humanitat. I un esdeveniment ens remet a l’altre: no hi ha futur per a la humanitat sense sortir de l’orgull humanista modern i escoltar amb sinceritat la pluralitat de tradicions de saviesa de la humanitat. Sortir del jo pensant entotsolat, escoltar el ritme de l’ésser, saber-nos part de l’altre, dansar… Pérez, Boulanga i Panikkar es donen la mà i ens conviden.
4. En forma de conclusions (obertes).
Jordi Pigem, a “Àngels o robots”, considera que no és possible estar a l’alçada dels reptes dels nostres dies sense abordar la concepció que tenim de la condició humana, tot situant-la en la perspectiva de la participació en l’esdevenir conjunt de la Realitat. Ho comparteixo plenament: em sembla que el problema de l’humanisme i la modernitat no és pas el d’haver sobrevalorat la condició humana sinó precisament el contrari: el d’haver-la empetitit, el d’haver-la empobrit. Em sembla necessari doncs, dialogant amb els temps que vivim, recuperar perspectives de l’altíssima dignitat a la que és cridat l’humà en l’esdevenir del Real. En aquesta tasca el nucli de saviesa de les tradicions hi pot jugar un paper fonamental (a condició de superar tot dogmatisme i a condició de recuperar la capacitat per al pensament i la vivència simbòliques).
Apunto humilment dues perspectives que em són properes i que visc -amb diferents intensitats- com a pròpies:
– l’una és la crida del “Califat” en l’Islam. L’humà és cridat pel diví a exercir el govern en l’espai-temps, és co-responsable del seu esdevenir, se li encomana un poder i una responsabilitat. L’humà és, doncs, participant d’un digníssim encàrreg.
– l’altra és la crida cristiana a tot batejat: pel bateig (és a dir, per la immersió en la plenitud de la Realitat) hom és cridat, d’acord amb els seus dons, a esdevenir Sacerdot (celebrador i cuidador), Profeta (consciència i paraula) i Rei (responsable d’actuar).
Som convidats, doncs, a molt més -no pas menys- que a un “Jo” pensant.
Jesús Artiola i Ruhí.
Breda, Països Catalans.
Gener del 2020.
Per aprofundir:
– Jordi Pigem, “Àngels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica.”, Viena Edicions i Fundació Joan Maragall , Barcelona, 2017.
– Ramon Llull, “Arbre de filosofia d’amor“, Ed. Barcino, Barcelona, 1980 – Enrique Dussel “1492. El encubrimiento del Otro. Hacia el origen del mito de la Modernidad“, Plural editores, La Paz, 1994.
