Cada vegada més, sentim a les notícies referents als rècords de temperatura existents fins al moment. Alguns titulars publicats, com el del magazine de la Vanguardia del dia 17 d’agost de 2019, porta com a títol: «11 Anys per Salvar el Planeta», en comptes de titular “Per salvar-nos nosaltres”, ja que, la vida al Planeta, seguirà, tot i la cadena d’extinció d’espècies. Quan arribi l’hivern boreal, probablement molts d’aquests titulars, deixin pas a d’altres, de caire més polític o esportiu. El canvi climàtic avança ràpidament, però no tant com el ritme frenètic dels mitjans de comunicació.
Si fem un repàs recent a la història, podem observar com a nivell mundial, les cimeres de la Terra de Rio de Janeiro, el 1992, de Kioto, el 1995, o de París, el 2015, així com, posteriorment, a Marracekh i Bonn, s’han arribat a acords, com ara limitar l’augment de la temperatura en 1’5C0. Els científics ens diuen que des de l’època preindustrial, fins a l’actualitat, aquest augment ha estat de 0’85 C0. És evident que aquest joc temerari, d’acceptar un augment lleugerament inferior als dos graus, és resultat d’una acció que no vol posar en risc el desenvolupament industrial de molts països del planeta; són acords de mínims, que busquen, almenys, limitar les emissions dels gasos que estan provocant des de fa dècades l’efecte hivernacle, abreviats, GEI. Tot això, deixant de banda, que el principal emissor de gasos GEI, s’ha retirat de l’acord.
Sovint, fins i tot en cercles acadèmics, es parla dels temes de canvi climàtic, amb una tremenda frivolitat, com si les úniques conseqüències fossin un desplaçament cap al nord dels cultius i una readaptació d’aquests a les noves condicions. S’oblida que el procés és dinàmic, i que no té aturador si no s’adopten mesures urgents.
Oblidem que els ecosistemes són molt complexes. Una sola dècima d’augment de la temperatura global, comporta ingents masses de glaç que es fonen, i per tant, menys superfície glaçada, que vol dir, menys superfície blanca, reflectant, és a dir, més absorció de calor. Oblidem que el metà que s’està alliberant del fonedís del permafrost, nom que rep el sòl gelat de les regions àrtiques, està alliberant ingents quantitats de metà, vuit vegades més potent que el diòxid de carboni en els processos d’escalfament. Oblidem que una sola dècima, causa disrupcions en les ones de Rossby, causants dels corrents d’aire, cosa que vol dir un desplaçament dels fronts, i per tant, un moviment de les zones de precipitació, que aquest fenomen està causant grans incendis forestals, que al seu temps, incrementen les emissions de CO2, que alhora estan causant un procés de sabanització de l’Amazònia i altres selves equatorials, i que per tant, els embornals de gasos d’efectes hivernacle, no només desapareixen, sinó que es converteixen en generadors d’aquests.
Oblidem que a més temperatura, més capacitat d’emmagatzemar aigua als grans ciclons tropicals, i per tant, seran molt més destructius, i tendiran a desplaçar-se cada vegada més al nord. Oblidem que al ritme actual, en poques dècades, un milió i mig de quilòmetres quadrats de terra hauran desaparegut sota les aigües del mar, i amb ells, hi haurà milions de persones, refugiades climàtiques, que involuntàriament, causaran tensions, conflictes socials, i lluita pels recursos, en haver d’establir-se en altres terres ja ocupades, probablement també minvats de recursos. Només a Alaska, ja està prevista l’evacuació de 184 pobles. De fet, les guerres i la manca de recursos, ja estan causant onades migratòries, àmpliament conegudes, així com moviments reaccionaris no observats a Europa des de la segona guerra mundial.
Oblidem el que ja està passant, que unes poques dècimes de grau, ha causat que un petit curculiònid, un escarabat de la mida d’un gra d’arròs, estigui arrasant els boscos de pi de muntanya del Canadà, que a Taiwan actualment, i previsiblement, a molts altres llocs en un futur proper, el dengue, la malària, i el còlera, estenguin la seva distribució a nivell mundial, ja que els mosquits transmissors ja poden sobreviure a les temperatures hivernals. Que el desplaçament cap al nord i cap al sud d’espècies animals i vegetals, causa disrupcions en els ecosistemes, pèrdua de biodiversitat, i greus prejudicis econòmics en l’extracció dels recursos naturals.
Però, cóm hem arribat fins aquí? No deixa de sorprendre que l’immens desenvolupament tecnològic, i l’accés a la informació, ens permetin obtenir dades en temps real, de tots els paràmetres que s’estan donant quant a temperatures de l’aire, la terra i l’aigua, així com els fluxos d’aquests, gràcies, entre d’altres, als 26 satèl·lits que constantment escanegen el nostre planeta des de l’espai. Així, anem directes al desastre global, però tot haurà quedat molt ben documentat.
Al món actual, no hi ha una clara autoritat moral; i la destrucció d’aquesta, no és un fenomen restringit a determinat estament, ans al contrari, el fenomen de la tendència igualadora per baix en el qual vivim, permet que savis i necis puguin compartir els mateixos espais de difusió. El resultat de tot plegat, és que els savis es retiren, els necis governen i acaparen els missatges públics. El 97% dels experts mundials en clima, ens alerten de l’escalfament global, però un 3% el neguen. No és objecte d’aquest breu escrit, dilucidar els interessos que hi ha al darrer d’aquests escassos negacionistes de l’evidència, i és sobrer explicar-ne els motius. En tot cas, el poder econòmic te la capacitat de fer augmentar la ressonància d’aquest 3% fins on es vulgui. A Europa, tal vegada, hi ha més unanimitat, però als Estats Units, molts congressistes republicans, prohibeixen als seus càrrecs inferiors esmentar el terme “canvi climàtic”.
A part del canvi climàtic, hi ha moltes altres amenaces a les quals ens enfrontem, i que estan relacionades amb el deteriorament del Planeta. Els índexs d’erosió i desertització són tan elevats, que moltes regions avui dia han deixat de ser productives per l’ús agrícola, han esdevingut terres empobrides, inicialment des de la perspectiva ecològica, i, finalment, improductives des de la perspectiva econòmica.
La sobreexplotació dels recursos de la Terra, no només té un origen inorgànic, també és biològic. Avui dia ja han desaparegut una gran part dels grans bancs de peixos del passat. Amb la davallada de la pesca dels anys 70 del segle XX, el banc mundial no va optar pel retorn de la pesca tradicional, sinó que va injectar grans quantitats de diners per finançar vaixells de pesca molt més grans, amb més capacitat de càrrega, i d’emmagatzematge en fred. La contaminació provinent d’infinites fonts, posa la resta, i el mar es torna blanc, a causa del creixement desmesurat de les algues.
No fa tants anys que la comunitat científica, no acabava d’explicar-se cóm és que tot i el l’augment de producció de plàstics a nivell global, no es detectaven més plàstics al mar; la resposta fou descoberta anys més tard: els plàstics s’havien anat fent tant i tan petits, que ja es confonien amb el plàncton. Els peixos els ingerien, i agafaven diversos tipus de tumors. Els humans acabem menjant els peixos, i amb ells, els plàstics.
La llista d’amenaces per a la salut de les persones, i la diversitat de la vida a la Terra, és molt llarga. La contaminació, que afecta les aigües, la terra, l’aire. Avui dia, a Europa – tot i la feina per millorar hàbitats que es va emprendre les darreres dècades – oculta un sinistre panorama d’aigües carregades de nitrats provinents de les explotacions agropecuàries, de camps sense insectes ni aus a causa de la conjunció de moderns tractaments fitosanitaris, amb transformacions genètiques de la vegetació per fer-les immenjables als insectes, així com herbicides que maten totes les plantes adventícies, és a dir, les que no pertanyen l’espècie conreada.
La destrucció dels boscos, especialment a les zones tropicals, així com a les illes amb un elevat grau d’espècies endèmiques, és la responsable de l’extinció de la majoria de les espècies fins a l’actualitat. A Àsia, i grans zones d’Àfrica, s’han de recórrer grans extensions per poder veure retalls del que un dia havien estat grans sabanes i selves.
En un món amb mires tan curt placistes, amb càrrecs polítics que miren l’infinit a quatre anys vista, amb un sistema on és possible anar a la borsa, i apostar per la sequera o per la guerra a determinat país per fer-se ric d’un dia a l’altre, on un aliment determinat pot ser més econòmic si prové dels Antípodes que de casa, el terreny està adobat per al desastre. A Alemanya, els consumidors ja adquireixen el 50% dels productes d’origen ecològic. Però és evident que Alemanya té les seves particularitats, nivell de vida, i condicions socials i històriques, prou diferenciades. En línies generals, la població mundial moderna va atrafegada atenent els seus assumptes. Ja només les imposicions i les taxes, poden tenir alguna mena de resultat, sense menystenir les necessàries crides de consciència, però estem en un sistema capitalista, i sense una taxa al carbó, serà impossible frenar un procés imparable. Amb tot, les adversitats no són poques, ja que, per un costat, els “mercats” s’oposen a aquestes decisions, i per l’altre, la massa social veu amb gran antipatia més taxes i impostos, la qual cosa vol dir que la classe política no actuarà. Des de fa dècades, molts espais naturals, regions i estats, han trobat la màgica paraula de “desenvolupament sostenible”, la qual cosa, sense un canvi de model productiu, és una fal·làcia en els seus termes.
La societat del segle XXI, està tan impregnada d’existencialisme, que hem arribat a un moment, en que apreciem tan sols l’existència de les coses, renunciant a l’essència. La “nova fe”, consisteix a creure que el desenvolupament tecnològic ens salvarà, però oblidem que, interessos a part, la mecànica i la física, no han progressat, ni de bon tros, com la tecnologia digital.
L’infinit està més enllà de les limitacions de l’espai, i l’eternitat més enllà del temps, però ens hem convertit en una societat que només aprecia els fenòmens físics, i desvinculats els uns dels altres, una societat disgregada, individualitzada, de persones convertides, d’alguna manera, en objectes de consum, que projectem els nostres egos a les xarxes socials, i que hem perdut la capacitat de trobar-nos, debatre, observar conjuntament un fenomen, gaudir de la vida i de tot allò que aquesta ens ofereix a cost zero.
L’hinduisme ens explica que l’era de Kali en la qual vivim, saviesa i neciesa van de la mà; quan no hi ha capacitat d’abstracció, quan vivim en la dispersió del constant flux d’informació de les xarxes, quan confonem realitat i ficció, quan estem turmentats pel desig, de posseir, de fer, llavors la partida la guanya el diable. Els lladres es fan reis, i els reis lladres, el llenguatge es fa més groller, els poderosos s’apropien del que és públic, es produeixen sequeres, ens diu el Rig Veda. A la nostra tradició, el Llibre de les Revelacions, ens diu que el setè genet ens portarà la destrucció des del cel, el mateix que estem modificant. En les darreres dècades, ja hem estat a punt d’auto destruir-nos sobtadament, i no poques vegades.
Olot, agost de 2019
