Ramon Llull és, sens dubte, una de les figures de més relleu i més projecció de la cultura catalana. Se’n parla, se’l coneix i se’l reconeix, sobretot, com a creador de la llengua catalana en termes literaris. Se’n parla i se’n discuteix, també, en la seva dimensió de “predicador”, en la seva voluntat de convertir al Cristianisme jueus i musulmans i, de forma bastant simplista i forçada, tan aviat és elevat als altars del diàleg intercultural com condemnat als inferns del dogmatisme religiós. Enllà de tot això, tanmateix (i malgrat certs esforços de reconeixement en els darrers anys) resta oculta habitualment la perspectiva del pensament català que mai no mor, des del qual, com en un prisma, hi descobrim alhora els colors del filòsof, de l’espiritual franciscà-cristiano-sufí i de l’activista metapolític. La voluntat d’aquest escrit és, precisament, la d’oferir una reflexió que ens hi acosti en aquest sentit.

L’obra de Llull: formalització escrita d’una experiència de civilització

Seguint les tesis confluents de Lluís Racionero i de Simone Weil, parteixo de la hipòtesi que a l’entorn de l’any 1000 i dels monestirs del Pirineu (Sant Miquel de Cuixà, Ripoll, Sant Pere de Rodes, La Seu d’Urgell, Vic…) pren cos una autèntica experiència de civilització: el Romànic. En paraules de Simone Weill, un renaixement molt més profund que no pas el que s’esdevindrà alguns segles més tard a l’actual Itàlia i que la historiografia oficial europea situarà, precisament, com a “El” Renaixement. I és precisament aquesta experiència, bevent i traduint les arts i les ciències d’Al Àndalus i fent de pont amb els “bàrbars del Nord” la que permetrà, segles més tard, l’eclosió dels sabers de la cristiandat llatino-germànica.

L’extensió i amplitud del romànic catalano-occità és molt gran com per a poder-ne parlar raonablement bé en un escrit com aquest. Tanmateix, fixar-nos en un petit element coherent amb el conjunt (el Tapís de la Creació de Girona) pot ser suficient per il·lustrar la hipòtesi que vull compartir. Diuen els autors de “Tradició i llibertat”: “El Tapís de la Creació, en paraules d’Assumpta Garcia, és l’expressió d’un cristianisme sagrat i còsmic, ben diferent, afegim nosaltres, de l’actual, que podem qualificar com a-còsmic i fonamentalment antropocèntric. Es tractaria de la plasmació simbòlica d’un coneixement esotèric transmès fins al seu creador (o creadora, o gremi de filadores, tan prolífic a l’edat mitjana), que alhora hauria estat influenciat pels llibres bíblics i pels escrits de Joan Escot Eriúgena. D’aquest darrer hi trobem, en el Tapís, la seva concepció d’un Univers governat pel que l’autora anomena la “llei de la proporció harmoniosa”, en virtut de la qual, les diferents parts en què l’obra sencera s’articula queden harmònicament resoltes en la composició del conjunt, com, per exemple, la contraposició entre Natura i Teofania, pel fet que la Creació és considerada com a manifestació del diví.” Doncs bé, aquest saber, que imaginem teixit per dones filadores de la Catalunya vella medieval, com sàbies dones maies o quètxua-aymares que des de fa segles escriuen el seu saber en els teixits, pren forma escrita dos segles més tard, a plena llum de la Mediterrània, en català però gràcies a l’àrab i en contacte amb mestres cabalistes i sufís. L’autor n’és Ramon Llull i amb ell entenc que prenen forma de pensament escrit dos arquetips fonamentals que nodreixen i articulen el pensament català que mai no mor: el Pont i el Cor.

El pensament de Llull

El Tapís de la Creació, doncs, ens transmet com és en un mateix teixit de la Realitat on prenen forma l’eternitat i els pas dels mesos i dels dies, on s’esdevenen l’Humà, el Còsmic i el Diví. L’obra de Llull, a més d’això, s’aventura a pensar i a vivenciar en  mots, en conceptes  i en símbols imaginals com es dona aquest teixir-se conjuntament.

El cor d’aquest pensament és “L’Art” (Art de trobar veritat), conjunt de mecanismes i figures que ens permet pensar, a través de l’escala dels Éssers, com l’Humà i el Còsmic són Teofania en moviment on es dona la diferenciació i la pluralitat (de forma descendent) i com l’Humà i el Còsmic ens permeten entendre el Diví (de forma ascendent). Per a fer-ho Ramon Llull es basa en la noció de dignitats (Noms bíblics de Déu com Bondat, Bellesa, Veritat, Virtut, Saviesa, Poder…) compartides amb les tradicions sapiencials del Judaïsme i de l’Islam. Aquestes dignitats (que conformen la primera figura del seu Art) són poders actius de manifestació del Diví i havien estat ja pensades per l’escola cabalística de Girona  amb el terme hebreu “Kavod” que traduïm com a “Glòria” i que, segons ens indica Moshe Idel, connota també honor i dignitat. Llull, que sabem que conegué Moshe Ben Adret, deixeble principal del sabi Nahmànides de Girona, les anomenarà “Dignitats”. Aquesta primera figura de l’Art es combina amb una segona figura que s’articula per principis lògics (tals com contrarietat, diferència i concordança, principi, mitjà i fi, majoritat, minoritat i igualtat) i que recull els plantejaments lògics més destacats de l’època, estudiats en la lògica del sabi musulmà Al Gazzali. Combinant la primera figura (que expressa el dinamisme del diví) amb la segona (principis lògics del raonament) s’aconsegueixen nombrosos predicaments que, a través de lletres, arbres i flors expressen un sistema general de relacions on s’articula una realitat dinàmica que pensa tant el món en ell mateix com el món en el seu ésser teofania. Molt probablement, aquest sistema combinatori sigui testimoni de la seva relació amb el cabalista Abraham Aboulafia, a qui -segons sembla per la seva correspondència- també conegué.

D’altra banda, en el desplegament de l’Art, i en la relació entre les Dignitats i l’escala dels Éssers, serà destacable com Llull, utilitzant les formes declinatives pròpies de l’àrab, genera una concepció dinàmica de la realitat depassant la clàssiques concepcions dicotòmiques essència-accident, gènere-especie… (pròpies de la filosofia en llatí) que ens obren a una concepció dinàmica i no essencialista de la Realitat com a teixit essencialment relacional. Així, per exemple, en la definició d’Home (un dels nou subjectes de l’escala dels éssers) Lull no dirà “Home és animal racional” sinó “home és ésser homificant” (i homificable, homificador, homificat…) o “Déu és ésser deïficant”, etc.

Per què parlar del “Pont” i del “Cor”?

Seguint una perspectiva propera a la plantejada pel psicòleg Carl Gustav Jung, veiem en el “Pont” i en el “Cor” dos arquetips fonamentals de la humanitat; és a dir: dues imatges primordials que relliguen l’ànima humana al batec de la realitat sencera i que tenen un abast temporal i geogràfic molt més ample que el que pot tenir el pensament concret d’un filòsof o d’una escola en un moment determinat. Entenc que si alguna cosa fa que llegim i tornem a llegir textos elaborats fa segles en móns ben diferents del nostre i si alguna cosa fa que continuem trobant i retrobant-hi sentit és, sens dubte, el fet que en aquests textos (propis d’un temps i d’un lloc, històrics per tant) s’hi fa més o menys transparent la presència arquetípica de quelcom, poc o molt, transhistòric -o tempitern-. Em sembla que és el cas de Llull que elabora en aquest sentit, i seguint la frase cèlebre d’en Francesc Pujols, les línies de força del pensament català que mai no mor. I entenc que aquestes línies de força les podem identificar entorn aquestes formes arquetípiques: el “Pont” i el “Cor”.

El Pont (del que s’ha dit també que és l’arquetip propi de Catalunya) ens trasllada la imatge de la relació que uneix, que relliga allò separat, que media i comunica entre ribes atravessades per un mateix fluir. És la imatge, doncs, de tota concepció orgànica, no fraccionada i no-dualista del Real. L’Art de Llull és un intent colossal, un esforç gegantí del pensament per expressar els ponts a través dels quals l’Humà, el Còsmic i el Diví se’ns mostren com a dinamismes relacionals enllaçats per la força generadora del diví: la Glòria (“Kevod” hebrea). Però també l’Art de Llull és “Pont” en un altre sentit: en ell s’hi expressa (o s’hi pretén expressar) un possible camp comú de comprensió, un espai comú que possibiliti el diàleg entre judaïsmes, cristianismes i islams enfrontats al llarg i ample de la Mediterrània. És cert que la voluntat de Llull fóu sempre la conversió dels “infidels” al cristianime catòlic, però l’eina de la que es dotà per a fer-ho, el mètode, respon sens dubte al meu entendre al símbol del Pont.

Pel què fa al Cor, aquest és un terme més o menys present en diversos textos i moments tant de la tradició cristiana, com de la jueva i la musulmana i es refereix, generalment, a una dimensió de percepció i de comprensió que, anant enllà de les capacitats quotidianes de l’enteniment, permeten la manifestació de la unitat del divers en la consciència humana. Jo he descobert la força i la presència d’aquest “Cor”, els darrers anys, en l’escolta i el diàleg amb el pensament quètxua-aimara i maia. El “Cor” és, en aquests pobles, allò que uneix, dona vida i sentit a la realitat sencera. Tot allò que és viu es fa comprensible als altres perquè “té Cor”, o perquè “està en el Cor” o perquè “participa del Cor” i ens situa en una lògica en què conèixer (l’Intel·lecte) i estimar (l’Amor) són dues cares de la mateixa moneda, no es pot donar l’una sense l’altra. Doncs bé: no podem entendre el pensament de Llull i la seva perspectiva unificadora de “Fe” i “Raó” que s’expressa en l’Enteniment “Il·luminat” o “Fantàstic”, o en “l’Intel·lecte d’Amor”, si no atenem molts elements de la seva obra com a figures del Cor. Especialment en el “Llibre del Gentil i dels tres Savis”, en el “Llibre d’Amic i Amat” o en “L’Arbre de Filosofia d’Amor” la comprensió de la Realitat no es dona sinó és per les imatges del Cor que parlen personalment tot revelant sentit i significació, i revelant a qui les contempla com a participant en l’Amor. Les fonts, els ocells, els arbres, les flors, els prats… però també Dama Intel·ligència o Dama d’Amor (Filosofia d’Amor), són totes elles imatges del Cor, que a través del món de l’Imaginal (on allò material s’espiritualitza  i allò espiritual es materialitza) relliguen la consciència i la pròpia intimitat,  al ritme U i Plural del real.

Set segles ens separen de Ramon Llull i, en molts aspectes, el temps no passa en va. Però, a la vegada, Llull no deixa mai de ser font inspiradora i nodridora d’un pensament català que mai no mor:Gaudí, Maragall, Pujols, Dalí, Xirinacs o Panikkar en són mostres explícites. En els embats dels nostres dies, enmig de la putrefacció d’una tecnomodernitat capitalista dement, cridats per la crisi ecològica com a signe, un pensament que convoqui el “Pont” i el “Cor” entorn de l’existència com a Joia, continua essent tant necessari com sempre, més necessari que mai.

Breda, Països Catalans.

Agost 2019.

Per a aprofundir en el tema:

Sobre Ramon Llull

• Llull, R., Antologia filosòfica, Editorial Laia, Textos Filosòfics, Barcelona 1984.

Arbre de filosofia d’amor, Editorial Barcino, Barcelona, 1980.

Llibre d’Amic i Amat (dins de Llibre d’Evast e Blanquerna), Edicions 62, Barcelona 1982.

Llibre del gentil i dels tres savis, Editorial Claret, Barcelona, 2016.

Altres

• Corbin, H., La imaginación creadora en el sufismo de Ib’n Arabi, Ed. Destino, Barcelona, 1993

• Cruz Hernández, M., El pensamiento de Ramon Llull, Fundación Juan March-Editorial Castalia, València, 1977.

• De Courcelles, D., La paraula arriscada de Ramon Llull, Publicacions de l’Abadia de Montserrat, Barcelona, 2012.

• Gràcia, J.Mª, Iniesta, F., Nicolau, Agustí, Tradició i Llibertat. Antics fonaments per a una Catalunya nova, Edicions Bellaterra, Barcelona, 2014.

• Idel, M., Estudios sobre la Cábala en Cataluña, Ed. Alpha Decay, Barcelona, 2016.

• Racionero, Ll., Cercamón“, Edicions 62, Barcelona 1986.

Microcosmos català, Plaza&Janés, Barcelona, 1987.