Ja quan estudiava a l’Institut d’Études Socials de l’Institut Catholique a Paris (1976-1978), m’encuriosia la confluència i concomitància en alguns països, entre el fet nacional (alliberament nacional, nacionalisme, moviments nacionalistes), el fet religiós i espiritual (catòlic normalment), i el fet social (alliberament social, conflicte de classes, moviments sindicals, i partits d’esquerres). Així ho observava a Catalunya (en temps de la transició que és quan jo estudiava a França), a Irlanda, a Bèlgica, a l’iIle Maurice a l’ Àfrica, en altres indrets i també a Polònia, encara que amb un nacionalisme catòlic no declaradament d’esquerres, però sí crític al règim autoritari anomenat “comunista” que era més aviat un “capitalisme d’Estat”)

Si la fita és l’eliminació de les classes socials i per tant de tota dominació, discriminació, i de tot privilegi, la mística religiosa ofereix no sols una certa identificació de les utopies religioses (Regnat de Déu, Paradís, Nirvana… ) amb les utopies socials (aquesta eliminació de tota classe social i la construcció d’una fraternitat universal), sinó també un estímul i un sentit a l’acció per “anar-hi anant”, un estímul, un catalitzador, una força esperançada i una aportació de cohesió al grup (o grups) que s’adhereixin a aquest conjunt d’accions per l’emancipació social. La mística pot tenir així una finalitat revolucionària, d’indicador de les injustícies, dels camins a seguir, de protesta, i de posar “roses” a la lluita pel pa, pel treball, per la llibertat i la cultura per a tothom, en especial pels exclosos i més necessitats..

L’espiritualitat religiosa (i també una de laica) pot oferir el mateix, per l’impuls nacionalitzador, per l’emancipació nacional d’un país. El servei a un poble, a una nació, pot venir generat, impulsat, accionat i recolzat per una mística religiosa, espiritual o conviccional (o avui dia fins i tot per una trobada regular entre diferents religions, espiritualitats i conviccions, el diàleg respectuós i fecund entre les plurals tradicions de saviesa de la humanitat) que valora el servei als altres, com a persones i com a col·lectiu. Les espiritualitats i religions acostumen, a ser crítiques a tot poder absolut (tirà, rei, dictadura, Estat…), en nom d’un únic sobirà (Déu, Misteri de Vida, Amor infinit, Realitat, Unitat,…) o/i en nom d’un servei a la Humanitat (fraternitat, solidaritat).

I a l’hora de construir el subjecte actiu revolucionari per l’alliberament social, els moviments nacionalistes populars poden fer una gran aportació, fins i tot també per la seva “mística” humana i emotiva, que pot quedar completada, desenvolupada i esperonada per la mística religiosa, espiritual o conviccional (o pel diàleg mutu). La mística i espiritualitat poden ser en sí mateixes revolucionàries, com també el moviment d’emancipació nacional, com ara ocorre a Catalunya. De fet la combinació dels tres elements (alliberament social, emancipació nacional i espiritualitat) sempre hi són, encara que amb graus, intensitat i ritmes diferents. En alguns processos un element serà més visible, o més potent, que els altres, però al meu entendre, sempre hi són presents els tres. I si no és així, les possibilitats de canvi autèntic, tant personals com col·lectives, disminueixen.

Les accions per l’alliberament nacional poden ajudar a avançar en l’alliberament social, si són degudament protagonitzades pel poble treballador. I a Catalunya no serà possible l’alliberament social, l’eliminació de les classes, sinó hi ha alliberament nacional. Vista la realitat actual de les relacions entre Catalunya i Espanya, no és possible, sense estat propi, aconseguir una societat catalana sense classes. Tot és un procés. Quan arribem a l’estat propi haurem de seguir treballant no solament per l’eliminació de les classes al nostre país, sinó per l’eliminació  de les classes en els nostres veïns (Espanya, França), de tot Europa, i de tot el món.

La fe catòlica (i l’evangèlica protestant també en bona porció) a Catalunya, ha estat en molta part de la població, des de la lluita antifranquista (i en alguns casos abans), un ingredient fonamental per la lluita per l’alliberament social i nacional. Avui dia les tradicions diverses cristianes, i la jueva, la musulmana, la budista, la hindú, la sij, la bahà’í, la confucionista, i d’altres, poden en el diàleg interreligiós, interespiritual i interconviccional, i en el treball en comú, ser uns patrimonis espirituals que incideixin fortament en el fons de sentit que tota acció social necessita. Potser no veurem, convertir la consciència social revolucionària latent (encara molt en forma de queixa i de protesta) que hi ha en el nostre país, en un subjecte col·lectiu actiu i alliberador que lideri totes les emancipacions (social, nacional, de gènere…), i en unes accions comunes importants i incidents, fins que no intimin fortament totes les lluites i moviments nacionals i socials (els moviments pacifistes, ecologies i feministes- el moviment feminista, ben segur, que hauria de ser un quart element a tenir en comte en aquesta reflexió- ,també són fonamentals en aquest procés), amb les espiritualitats religioses i laiques, totes elles plenes d’humanització, llibertat, amor, perdó i de capacitats per superar les separacions, i encaminar-nos vers la Unitat (pau, felicitat, benestar).

Empro el terme “classes socials” dins la tradició marxista, oberta i adaptada a les societats europees actuals. S’ha analitzat molt, i hi ha molta bibliografia sobre la complexitat de l’estructura de classes de les societats europees de la globalització, del coneixement, de la innovació i de la revolució tecnològica cibernètica. Hauríem de parlar de classes, subclasses, capes socials, etc. En la meva modesta opinió, podem afirmar que hi ha una classe dominant, cada cop més rica i poderosa, i un conjunt de classes i capes socials dominades, en diversos processos de precarietat.  S’estan produint, com en tota mutació tecnològica, canvis i reestructuracions en les classes socials. Apareixen noves classes, estaments, subclasses, infraclasses.

Amb la introducció de les noves tecnologies, apareixen les noves capes mitjanes, és a dir els tècnics, els comandaments intermedis, els funcionaris…que dominen bé aquestes noves eines. Aquesta “nova” capa social té una presència pública que imposa el seu estil ( formes de divertir-se, de llenguatge, de símbols, de vestir, de menjar…) a altres classes socials.

La tensió i conflicte entre les capes oligàrquiques, de l´alta burgesia, de les altes finances i les capes treballadores, continua, rep noves formes i està travessada per una altra confrontació. Enfront de les noves capes mitjanes, creix la infraclasse dels exclosos, que no poden accedir a les informacions fonamentals, ni a cap poder, ni a cap decisió social important, i no “obren”, ja que si tenen treball, el tenen en precari, amb moltes èpoques a l´atur, o demanant almoina, en la delinqüència, en les economies submergides, la droga, etc.

Hi ha transformacions internes i tensions dins de cada classe, fins i tot dins la classe obrera on ens trobem amb:

a) un sector més aburgesat de la classe obrera.

b) un segon sector amb treball estable i consciència de classe obrera, socialitzada en la cultura del treball que, tot i que el perdi, fàcilment s’hi incorpora de nou i no es queda en l’exclusió del quart món; és a dir, una classe obrera integrada, però amb una certa consciència de classe i sense mala consciència.

c) un tercer sector en procés de precarietat i d’exclusió. L’atur perllongat, els treballs temporals, o el fet de no haver tingut des de la joventut una socialització familiar o personal, o una cultura del treball, pot portar les persones a la marginació.

L’eliminació de la dominació d’unes classes sobre altres (i per tant l’eliminació de les classes) és la fita final de l’alliberament social.

Avui dia moltes persones no es senten identificades en una confessió i menys en una institució religiosa-espiritual. Les causes d’aquest fet són diverses, però podem apuntar-ne una de força important: totes les tradicions religioses i espiritualitat de la humanitat conegudes, han sorgit en uns temps ben llargs impregnats del sistema patriarcal i dels sistemes mitològics relacionats amb societats agrícoles i ramaderes, pre-industrials. Avui dia a Occident en una societat del coneixement, del canvi, de la innovació i de la tecnologia, difícilment tals tradicions amb les seves mitologies i rituals poden ser compreses. A més tenim els aparells crítics per analitzar tals mtes i rituals i veure’n la seva adscripció i adaptació a societats anteriors.

Com diu F. Torradeflot: «Les tradicions religioses i espirituals són clarament patriarcals. Però ara ja no cal que ho siguin […] L’espiritualitat és ara també una decisió lliure i personal […] La immensa majoria de les savieses de la humanitat eren formalitzades per barons [… ] situats en un context històric-cultural i en un paradigma de civilització determinat que necessitaven la submissió i l’obediència per preservar la cohesió social, la convivència, la seguretat i la supervivència de la comunitat […] Cal netejar els textos espirituals de brossa per poder veure l’experiència (de la dimensió absoluta de la realitat) sense les opacitats, contaminacions o condicionants que fan difícil l’accés dels éssers humans de la societat del coneixement a les savieses espirituals tradicionals».

Necessitem, doncs, captar “l’essència”, el “fons”, de tals savieses espirituals de la humanitat (veure llibres de Marià Corbí) per extreure’n el que ens pot ser veritablement indispensable per la nostra supervivència i necessitat de sentit. Per això és possible que moltes persones actualment es deixen impregnar per espiritualitats orientals, o per unes “mescles”, o “sincretismes” d’espiritualitats de diferents procedències, o intentant configurar “un fons comú espiritual” sense el sentiment de pertinença d’una determinada religió. És el que alguns han anomenat “espiritualitat laica”. Es pot dubtar si l’adjectiu “laic” està ben utilitzat, ja que tota espiritualitat o recerca espiritual té un element “religiós” (de  re-lligament al Misteri de la vida, de re-lectura de la realitat i de re-elecció personal de caire transcendent).

Per ampliar el tema

-Costa i Riera, J., Dels moviments d’Església a la militància política, Mediterrània, Barcelona, 1997.

-Diaz Salazar, R., El factor católico en la política española, PPC EDITORIAL, Madrid, 2006.

____________ , Formas modernas de religión, Alianza Editorial, Madrid, 1994.

_____________ , Refundación de la izquierda y cristianismo, Sal Terrae, Santander, 1991.

_____________ , Iglesia, Dictadura y Democracia, Ediciones HOAC, 1981.

_____________ , La izquierda y el cristianismo, Ed. Taurus, 1998.

_____________ , El proyecto Gramsci, Ed. Anthropos, 1991.

-Mardones Martínez, J. Mª., Esperanza Cristiana y utopías intrahistóricas. Ediciones SM, Madrid,

-Torredeflot, Fr., “Dones, espiritualitat i canvi social”. Diàleg entre Teresa Forcades i Karma Lekshe Tsomo, Plecs budistes edicions, Sitges, 2014.