1. Memòria, ofec i represa.

He crescut i m’he format en una família catòlica, especialment per part de la meva mare. La parròquia i l’església local, la ritualitat intensa de Setmana Santa i de Nadal o les visites periòdiques al cementiri per portar flors a l’avi són escenaris habituals i estimats de la meva infantesa. En l’adolescència, per neguits estranys dels meus pares, vaig estudiar durant tres anys en un col·legi privat, catòlic; concretament un col·legi de l’Opus Dei. I, en els primers passos de la meva joventut, per la meva implicació en el món de l’Esplai, els espais diocesans de trobada, el treball conjunt amb consiliaris i les celebracions de la fe foren -durant anys- part de la meva quotidianitat. Les dades de la meva biografia tenen en aquest cas el sentit d’il·lustrar que, al llarg de la meva vida, han estat intensos, diversos i variats els moments i els llocs propis del catolicisme on he viscut i he crescut. No m’han estat, en cap cas, espais aliens. Són un topos central de la meva memòria.

Des de fa anys, físicament, m’he distanciat d’aquests espais al mateix ritme que em distanciava de la seva jerarquia. I, en anar-me’n distanciant, se m’ha anat fent present i conscient, també, una incomoditat que -poc o molt, més o menys intensament- hi havia viscut sempre: una incomoditat amb la qualitat física i i estètica dels espais, una incomoditat en la poca presència de llum, en el domini dels espais poc acollidors, en una materialitat que més que austeritat em sembla que sigui negació de la matèria. Una incomoditat, també, amb l’expulsió, la sospita, el càstig, la negació del cos que hi he viscut. Una incomoditat en una imatgeria del dolor, del plor, del patiment de la qual he necessitat anar-me desempellegant. Ofec.

D’uns anys ençà (en un camí que s’incicia per una continuada incomoditat amb el pensament i la institucionalitat modernes, que creix a Ameríndia a través de l’escolta del pensament maia i quètxua-aymara, que s’alimenta amb la conceptualització de la colonialitat i que va trobant espai per arrelar en un racó de món a través de la sensibilitat del romànic, de Gaudí, d’alguns poetes, de la presència i l’alè de certs amics cristians i musulmans, de la senzilla recitació del Pare nostre…) s’ha anat donant en mi el redescobriment en la i de la tradició cristiana, en un empelt diguem-ne “cristiano-sufí” que arrela en una certa lectura de Ramon Llull. I en aquest camí, curiosament, s’ha anat fent gran i més gran, conscient i més conscient, la meva distància d’aquest catolicisme que em negava el goig de la matèria i les meves vivències com a cos que sóc. No tinc un cos. Sóc cos en una materialitat que no nega l’esperit sinó que l’expressa i el celebra gloriosament o que el crida i l’invoca dolorosament. “Si el món és tan formós/si hom mira amb la Pau vostra de dintre de l’ull nostre/què més ens podeu dar en una altra vida?”. Represa.

Em sembla ben curiós que aquesta ruta que estic expressant s’hagi produit en el marc d’una tradició (la cristiana) on l’encarnació n’és un eix central, sinó l’eix central. Em sembla, des d’aquí, que la tradició cristiana, pel seu desplegament en una matriu de pensament greco-romana, ha adoptat una visió dualista (i poc o molt maniquea) on s’exalta allò espiritual i etern, associat al bé, tot contraposant-ho a allò material i temporal associat al mal. Un dualisme que és negador tant de la mateixa perspectiva crística de la realitat que s’expressa en la noció d’encarnació com de la mateixa matriu abrahàmica que ens va repetint insistent respecte el món, des dels primers versos del Gènesi, “i veié que era bo”. Si això és cert (en la meva experiència, i em sembla que en la de molts, ho és) aleshores s’imposa alguna mena de “descolonització” del pensament i la pràctica cristianes que passa per una revisió d’allò impostat en el cristianisme des de la seva adopció grega i/o des del seu pastar-se conjuntament amb una determinada història del poder i de l’ésser -la de l’occident i especialment la de l’occident modern-.

2. Enrique Dussel; una hipòtesi descolonitzadora.

El filòsof mexicà-argentí Enrique Dussel, actualment una de les múltiples referències en el camp del pensament decolonial, ens planteja una determinada lectura descolonitzadora tant de la concepció del temps i la materialitat com de la filosofia de la història que hi va entreteixida. No tinc els coneixements necessaris per poder-ne afirmar la seva validesa però, tanmateix, em sembla prou suggerent i enriquidora de la nostra visió com per tenir-la en compte.

Tot plantejant la crítica al nostre calendari comú de vint-i-un segles (que deixa en un lloc fosc de la nostra consciència almenys 4.000 anys de la història de les civilitzacions humanes) i a la periodització històrica de “antiga”, “medieval”, “moderna” i “contemporània” que redueix la història dels humans a un afer propi i exclusiu de l’Occident modern, Dussel proposa centrar l’atenció en els focus que (des de l’etapa pre-mundial, és a dir, des d’abans de la invasió i creació d’Amèrica) han anat teixint espais identificables de civilització als quals anomena “estadis”, identificats amb “espais inter-regionals” i amb “eticitats” pròpies.

En un primer moment, i en l’horitzó de fa sis mil anys, hi situa l’estadi 1 que identifica com a espai interregional Egipci-Mesopotàmic l’eticitat del qual aniria lligada a una valoració positiva de la corporalitat individual i de la dignitat de l’ésser en la cura de les condicions materials i morals d’aquesta. Es tractaria d’una eticitat que podem interpretar des del “Llibre dels morts” egipci, el “Codi d’Hamurabi” mesopotàmic o la mítica de Moisès d’un poble de pastors semiesclaus anomenats Hebreus. En tots ells la demanda pel pa de cada dia, la dignitat de l’orfe i de la vídua o la valoració d’una terra promesa que regalima llet i mel (fixem-nos que no és un “cel promès”, un horitzó descorporeitzat) alliberada de tota situació de dominació ocupa el lloc central. L’horitzó transhistòric no ens apareix separat ni de la dignitat del cos ni del valor del temps. Tot el contrari.

En l’horitzó de quatre mil anys i en l’espai que ocupen els anomentats pobles “indoeuropeus” hi veiem aparèixer el segon estadi per la invasió que fan (cap al sud) pobles a cavall dominadors del ferro. La Grècia en la que s’ha emmirallat i recreat Europa, l’actual Iran o l’actual Índia en serien alguns dels espais representatius. Per a Dussel és en aquest moment, i en el marc de societats esclavistes, on apareix un horitzó de l’U, de l’Absolut transcendent d’alguna manera oposat, contraposat o escindit del món i del temps. Aparició del dualisme que degrada l’experiència en i del temps, en i dels sentits, en i de la matèria contraposant-ho al valor d’allò etern i immaterial. Metafísica i eticitat dualistes pròpies de societats esclavistes.

El naixement de l’Islam i la seva expansió articulant durant segles des de l’Occident de la Mediterrània fins al centre de l’Àsia seria el moment del tercer estadi que reprèn, en la visió de Dussel, allò essencial de l’eticitat del primer estadi. La continuitat de la tradició profètica que neix amb Abraham i es segella amb Mahoma, passant per Moisès, Maria i Jesús, seria també la llarga continuïtat d’un estar en el temps, d’un ser corporalitat que no es contraposa a l’etern sinó que n’és manifestació. És molt significatiu per a Dussel en aquest sentit la coincidència gairebé literal entre fragments del Llibre dels morts egipci, els Evangelis i l’Alcorà en els quals l’ésser individual és valorat i jutjat en relació a la cura que ha tingut de la corporalitat dels altres/de l’Altre: “perquè em veieres nu i em vares vestir, em veieres amb fam i em vas donar menjar…”.

Finalment amb la invasió d’Abya Yala (1492) i la creació conjunta d’Europa i d’Amèrica al llarg del segle XVI apareix el quart estadi -el primer pròpiament mundial- amb el qual neix, des d’aquest punt de vista, la modernitat. Moment de civilització màximament esclavista i atravessat de nou però amb renovada intensitat pel dualisme. Un dualisme jo-altre (el jo Conqueridor i fundador d’Hernán Cortés a Mèxic) i un dualisme jo-món (el jo pensant de la modernitat central que es funda amb Descartes. Un jo, per cert, a qui observem sense cos ni temps al Discurs del Mètode i que només des d’aquesta abstracció pot fonamentar la seva certesa). Un dualisme que acabarà curiosament absolutitzant el jo individual separats del món i del temps (també respectivament absolutitzats i tancats sobre si mateixos). “Jo”, “Món” i “Temps” com a mònades a la vegada aïllades entre elles i absolutitzades (sense diàleg ni relació amb res que les atravessa ni les funda).

3. Som al moment d’una Quarta Acadèmia?

El bons amics Ferran Iniesta i Josep M. Gràcia defensen la hipòtesi que aquest és el moment d’una Quarta Acadèmia i que el seu lloc és Catalunya. M’hi apunto entusiastament. Potser això dóna la raó a Francesc Pujols quan en la seva ensomniada visió veia el moment que els catalans viatjaríem gratuitament pel món per la nostra aportació universal a la veritat. I, potser també, obrir-nos a la perspectiva de quins són els nostres deures amb el món ens ajudaria a obrir camí en l’atzucac present de la nostra lluita nacional.

Aquesta Quarta Acadèmia, però, seguint la pista d’en Lluís Racionero, no mira cap a Atenes sinó cap a Creta. Dit en els termes que he plantejat de Dussel: el seu marc no és dualista sinó que més aviat es mou en una vivència joiosa del cos, de la temporalitat, de la matèria atravessades totes elles, això sí, pel Misteri que les vivifica, les fonamenta i els dona un pol cap a la unitat. Dit en termes cristians: la vivència del Món i del Temps en una espiritualitat de la Glòria. Em sembla que ens movem aquí en una perspectiva propera tant a algunes concepcions del “Tawid” musulmà com de la Trinitat cristiana si és que som capaços de desubstancialitzar la trinitat i abraçar que en el Cor del seu Misteri el que s’hi expressa és la relació.

No ens cal inventar res de nou. Tenim bons mestres i camins oberts. En un llistat necessàriament boig i incomplet podem parlar del romànic catalano-occità, la representació de Maria com a Dama en Majestat, la tradició popular que parla de la “Mare de Déu” i no pas de la “Verge Maria”, Ramon Llull, la Sagrada Família de Gaudí abans que artistes i arquitectes incompetents en trenquessin el sentit, el Dalí profund que hi ha enllà del personatge comercial (la presència permanent dels ous i el pa en el seu imaginari), el sentit de la “terra” en l’imaginari popular català, poetes com Maragall, Segarra, Salvat Papasseit, Sònia Moll… I, en aquest any 2018 que acaba, necessàriament i de manera preferent Raimon Panikkar: “A l’arrel de l’actual sensibilitat ecològica, hi ha una tensió mística, i al fons del coneixement propi de l’home hi ha una necessitat d’infinit i de no-intel·ligible. I al cor mateix del diví hi ha un impuls cap al temps, l’espai i l’home.”

I, més senzillament, l’emoció quotidiana, la glòria que es manifesta cada cop que seiem a taula i podem recordar la recitació “El nostre pa de cada dia doneu-nos, Senyor, el dia d’avui.“

Referències per aprofundir en el tema

-Panikkar, Raimon, La nova innocència, La Llar del llibre, Barcelona 1991

-Dussel, Enrique, Ética de la liberación, Editorial Trotta, Madrid 1998.