*LlS (abreviatura de l’encíclica del Papa Francesc Lloat Sigueu), seguit del núm. de paràgraf.

El Papa i el Sant

El 13 de març de l’any 2013, l’arquebisbe de Buenos Aires Jorge Mario Bergoglio SJ, va ser elegit Papa després de la renúncia de Benet XVI. En aquell moment molts van destacar que es tractava del primer Papa no europeu després del sirià Gregori III al segle VIII o que era el primer pontífex americà de la història. També es va emfasitzar l’espontaneïtat i la proximitat en el tracte del nou bisbe de Roma amb la gent, així com la seva senzillesa. Tot això és cert, però per a mi, el tret més important que s’ha de destacar en el Papa Bergoglio és la seva amistat especial amb la pobresa. No debades, l’arquebisbe i cardenal Bergoglio va triar com a nom pontifici el de Francesc, un nom sense cap mena de tradició en la llista de 265 papes anteriors, però amb un antecessor ben destacat: sant Francesc d’Assís. Era evident que es va tractar d’una autèntica declaració d’intencions, d’un full de ruta per dir-ho així, del que havia de ser el seu pontificat.

Sant Francesc d’Assís (1182-1226), de quí el Papa Bergoglio prengué el nom (LlS: 10), no només va ser el fundador de tres congregacions religioses – una, la femenina, juntament amb Clara d’Assís – sinó que principalment va tenir una relació privilegiada, lluminosa, amb tot el que l’envoltava: amb la gent, especialment els més desafavorits (els petits dels quals parla la Bíblia), amb la natura, des de la criatura més miserable fins al sol i la lluna i amb Déu. En aquest sentit Francesc d’Assís va viure i va veure el món i la Realitat sencera trinitàriament. Per poder fer-ho, per mantenir aquesta claredat en la mirada, va buscar sempre la pobresa com aquella companya de la qual no hem de separar-nos mai. Fou per això que en el moment de la seva conversió, i davant les burles dels amics, Francesc d’Assís va afirmar que, efectivament, s’anava a casar amb la dona més noble i més bella que s’hagués conegut: la dama pobresa. Més endavant, allunyat de la seva rica família, dedicat a l’acompanyament de leprosos i a l’oració, Francesc d’Assís, estant a l’església de sant Damià va sentir una veu que li deia: «ves i arregla la meva Església, que s’està caient a trossos (en runes, va ser l’expressió literal)». Francesc, el sant, va voler transformar aquella Església en runa espiritual a partir de la seva pròpia transformació interior. Francesc, el papa, també vol transformar l’Església a partir de la transformació interior dels seus membres i vol restablir les antigues relacions amb el altres (anthropos), amb la natura (Cosmos) i amb Déu (Theos), pròpies i propícies al restabliment del Regne de Déu. La pobresa, en el sentit de renúncia, de despulla, de negació d’un mateix (2 Co 8, 9) i no en tant que misèria, ha de ser per Francesc, Papa, un dels camins privilegiats.

La casa de tots

Francesc d’Assis és una contínua inspiració per al Papa Francesc. Aquesta encíclica n’és un bon exemple. El títol Laudato si, (Lloat sigueu) està extret del Cant de les Criatures de sant Francesc. Des del punt de vista del contingut, les preocupacions dels dos Francesc també són similars: la relació de l’home amb el món, amb els altres i amb Déu, tot lligat, cosmoteàndricament, que diria Raimon Panikkar. El Cosmos i tot el que ell conté (persones i natura) està fet per voluntat amorosa de Déu i per ser contemplat i cuidat per l’home. Tot el món, l’anomenada pel Papa Francesc com la nostra casa comuna (Pelle Maha, dirien els basaa) hauria de ser motiu de lloança contínua a Déu.

La realitat històrica és ben diferent. L’ésser humà, en comptes d’actuar com jardiner d’un món perfecte -jardí de l’Edèn- s’ha dedicat a dominar-lo i posar-lo al seu servei, com si tota la creació quedés a mans dels interessos materials de la humanitat. En aquest sentit i parlant de la saviesa dels relats bíblics, el papa Francesc diu que aquestes narracions – llibre del Gènesi en aquest cas – suggereixen que l’existència humana es basa en les tres relacions que esmentàvem abans: la relació amb el proïsme, amb Déu i amb la terra. Aquestes tres relacions vitals s’han trencat, no sols externament, sinó dins de nosaltres. Aquesta ruptura és el pecat. L’harmonia entre el Creador, la humanitat i totes les coses creades va ser destruïda per haver pretès ocupar el lloc de Déu, negant-nos a reconèixer-nos com a criatures limitades. Aquest fet, segons el Papa Francesc, desnaturalitzà, també, el mandat de «dominar» la terra (Gn 1,28) i de «treballar-la i tenir-ne cura» (Gn 2,15). Així, la relació originàriament harmoniosa entre l’ésser humà i la natura es transformà en un conflicte (LlS,66). El sorgiment i l’extensió del paradigma modern occidental d’entendre el món està portant aquest conflicte de relacions entre l’individu/ciutadà – ja no persona – i els altres -Déu i el món- a uns nivells que segurament no tenen volta enrere. Actualment, el món està ferit, Déu és mort i l’ésser humà, la persona que va crear Déu a la seva imatge i semblança, està a punt de deixar de ser-ho; humà i persona, vull dir.

Al llarg de tot el primer capítol de l’encíclica, el Papa Francesc fa un repàs a les principals ferides de la nostra casa comuna. Passa revista al canvi climàtic, al problema de l’aigua, a la pèrdua de la biodiversitat, als efectes d’aquests canvis en la població i especialment entre els més desafavorits. El Papa destaca que quan es vol pal·liar els efectes d’aquestes ferides no s’hauria de tractar amb mentalitat utilitarista -que només veu una manca creixent de recursos econòmics- sinó amb consciència que tots aquests ecosistemes que s’extingeixen ja no podran continuar donant glòria a Déu amb la seva existència. Segons el Catecisme de l’Església catòlica (2416), «els animals són criatures de Déu, que les envolta de sol·licitud providencial. Amb la seva simple existència el beneeixen i li donen glòria. Per això els homes els han de tractar amb mirament». Vist així, les anàlisis utilitaristes són tan cegues com les visions negacionistes. És significatiu que sigui la del cap d’una tradició espiritual -l’Església catòlica- una de les veus més clares sobre la realitat d’aquests problemes que estan portant el món al col·lapse, davant d’opinions negacionistes, relativitzadores i pragmàtiques. És significatiu i és bo poder llegir aquestes alertes del Papa Francesc, però estic convençut que aquesta no és, ni de bon tros, l’aportació més decisiva de l’encíclica Laudato si.

El mite del progrés tecnocientífic

El Papa Francesc en aquesta encíclica qüestiona clarament el model de pensament que domina amb ma de ferro la humanitat del segle xxi: el mite modern, basat en el poder únic de la Raó, recolzada en la ciència i en la tècnica, mite sorgit a l’Occident cristià a cavall de l’època medieval i el Renaixement. A la LlS,101 afirma: «hi ha una manera d’entendre la vida i l’acció humana que s’ha desviat i que contradiu la realitat fins a danyar-la. Per què no podem aturar-nos a pensar-ho? […] proposo que ens concentrem en el paradigma tecnocràtic dominant i en el lloc de l’ésser humà i de la seva acció en el món». El Papa alerta sobre el poder desbocat de la tecnologia que s’ha escapat ja de les mans de l’home, degut al seu egoïsme, individualisme, arrogància i sobretot degut al pecat original que ens marca, la no acceptació de la condició humana, el voler esdevenir Déu, suplantant – matant, si cal– Déu. El problema és que aquest paradigma ja és homogeni i excloent (LlS,106).

En paraules de Francesc, «s’hi destaca un concepte del subjecte que progressivament, en el procés lògico-racional, abraça i posseeix l’objecte que es troba a fora. Aquest subjecte es desplega en l’establiment del mètode científic amb la seva experimentació, que ja és explícitament tècnica de possessió, domini i transformació. […] La intervenció humana en la natura sempre s’ha esdevingut, però durant molt de temps va tenir la característica d’acompanyar, de plegar-se a les possibilitats que ofereixen les coses mateixes. […] ara el que interessa és extreure tot el que sigui possible de les coses per la imposició de la mà humana, que tendeix a ignorar o a oblidar la realitat mateixa del que té al davant. Per això, l’ésser humà i les coses han deixat d’allargar-se amigablement la mà per a passar a estar enfrontats. D’aquí es passa fàcilment a la idea d’un creixement infinit o il·limitat, que ha entusiasmat tant economistes, financers i tecnòlegs». Heus ací el mite del progrés en el qual estem tots (tan confortablement, d’altra banda) instal·lats. La Raó i les seves filles, ciència i tècnica, pretenen que res quedi fora de la seva rígida lògica, no per servir d’ajuda o promoció del benestar (és la humanitat ara més feliç després de la Revolució Industrial?), sinó per dominar el món i controlar-lo.

Tot està connectat

L’antropocentrisme modern ha acabat col·locant la raó tècnica sobre la realitat. Així comença la LlS,115. És més, l’antropocentrisme modern ha col·locat la Raó (la intel·ligència) per damunt de la Realitat (de l’Ésser). I aquest ha esdevingut el veritable drama. La Realitat, que comprèn tant el que és com el que no és, no pot i no està limitada per la Raó. Perquè no és cert que allò que no pugui ser pensat no existeixi, que és el que diu el paradigma modern. Limitar la Realitat a la Raó i convertir-la en un llenguatge matemàtic és el que ens ha portat a sentir-nos (com humanitat) amos i senyors del món. Si només existeix el que la Raó és capaç de demostrar amb el seu mètode científic, ens convertim en irresponsables aprenents de bruixot que podem canviar i trastocar tot el que vulguem perquè no hi ha res ni ningú a qui rentre comptes. El somni prometeic -de fet, pecat original- ha estat incentivat per una antropologia cristiana mal entesa: estic pensant tant en el nominalisme de Guillem d’Occam o Duns Escot com en els corrents de l’humanisme cristià. Però el cristianisme és Revelació i no un humanisme, tal i com defensava Raimon Panikkar.

En front de la perspectiva humanista, el Papa Francesc recorda que tot està connectat. «No està de més insistir que tot està connectat. El temps i l’espai no són independents entre ells, i ni tan sols els àtoms o les partícules subatòmiques no es poden considerar per separat. Així com els distints components del planeta – físics, químics, biològics – estan relacionats entre ells, també les espècies vives conformen una xarxa que mai no acabem de reconèixer i comprendre» (LlS,138). I per això, afegeix, els coneixements fragmentaris i aïllats, que no entenguin la Realitat com aquest tot connectat, poden convertir-se en una forma d’ignorància i, afegiríem, en un autèntic perill. Això és el veritable moll de l’os. Canvi climàtic, pèrdua de biodiversitat, cultura de la rapidació o rapinyaire (LlS, 18) i cultura del rebuig, problemes de manca d’aigua, realitats que ens fereixen a nosaltres com a persones, a la terra com la casa comuna que habitem i a Déu com a Creador, tot això en són les conseqüències – desastroses i terribles, sí, però conseqüències- i per tant són posteriors a la causa primera: l’acceptació acrítica del mite modern.

Ens calen solucions? Sí, és clar! Però les solucions no vindran ni poden venir d’allà on vénen els mateixos problemes. Com afirma el Papa Francesc, es pretén solucionar amb activitat humana els problemes que han estat causats per la mateixa activitat humana. Hi ha un excés d’intervenció humana en tot, i ben especialment en l’àmbit de la natura. La ciència moderna fracciona i divideix (no sé si és casual que la paraula diable, etimològicament signifiqui aquell que separa, que divideix, que posa conflicte entre dues parts, alguna cosa així com el conflicte que hi ha entre l’home modern i tot el que l’envolta). Aquesta mateixa ciència que analitza (etimològicament la paraula anàlisi és similar a l’anterior, doncs vindria a ser alguna cosa així com descompondre del tot totes les seves parts), tampoc pot aportar una solució que només podria ser integral, cosmoteàndrica.

Què podem fer llavors, a més de resar? L’única solució passaria per resituar l’ésser humà en la seva posició intermèdia, entre Déu i la creació, conscients que no som ni simis desenvolupats (mite modern) ni àngels caiguts (visió religiosa), doncs qualsevol d’aquestes opcions, menystindria la nostra part humana o la divina. Es fa imprescindible un retorn a la pobresa en tots els sentits, el material i l’espiritual. Cal ser pobres, negar-nos en tot allò que l’antropocentrisme ens ha fet creure que teníem. El nostre paper hauria de ser el d’uns jardiners pobres i senzills que tinguessin cura de la Creació i que col·laboressin amb Déu a mantenir-la i a perfeccionar-la. Opció clara i radical: la transformació -metanoia- completa que ens proposa Jesucrist als Evangelis, deixant-ho tot i seguint-lo (Mt 10,25). Només transformant-nos radicalment -des de l’arrel i fins a l’arrel- cadascú de nosaltres, es podrà tornar a relacions harmonioses que potser alguna vegada van presidir el món.

Referències per aprofundir en el tema:

-Papa Francesc, Lloat sigueu. Laudato si’. Carta encíclica, Barcelona: Claret, 2005.

-Raimon Panikkar, El ritme de l’Ésser. Les Gifford Lectures, Barcelona: Fragmenta, 2012.

-Jordi Pigem, Àngels i robots. La interioritat humana en la societat hipertecnològica, Barcelona: Viena edicions, 2017.