Per Jesús Artiola i Agustí Nicolau

“Vailet, et diuen que a les guerres
tan sols hi ha tristeses,
no s’hi guanya mai.
Damunt d’aquesta terra encesa,
tot allò que és feble
vol ignorar els mals.”
Lluís Llach, “Damunt la terra”

“(…) el problema de l’home, (…que analitzem és el de…)
un rostre humà que apareix de manera nova, dels valors
que es proposa d’actualitzar, pels quals aquest home desitja viure i accepta morir.”
Anouar Abdel Malek

D’entrada volem expressar el nostre profund reconeixement envers el president, i els consellers de la República Catalana, en presó o a l’exili, envers els Jordis i l’Anna i el nostre compromís i solidaritat cap a qualsevol represaliat per la defensa de la llibertat del poble. Ara bé, no podem callar sobre el que ens sembla que ha estat una de les causes que ha bloquejat el procés i ha impedit d’avançar cap al desplegament de la República. Perquè, en darrer terme, volem la República perquè volem la llibertat. Silenciar la crítica, doncs, seria un mal servei a aquesta terra.

Ens referim fonamentalment als discursos entorn de la “pau” i del “civisme” que fins avui, dia de la detenció de Puigdemont, han marcat i marquen la línia de resposta a la guerra declarada per l’Estat espanyol contra Catalunya i que no han impedit, i fins i tot han facilitat, que l’Estat espanyol ens entri fins a la cuina i ens buidi la nevera.

Recordem clarament com alguns dies abans del Referèndum de l’1 d’Octubre, l’ANC havia enviat alguns wathsaps donant instruccions de cara a la jornada. Hom hi plantejava que, davant de la gran possibilitat que els Mossos o la policia espanyola es presentessin als col·legis per tancar-los o per requisar les urnes, forméssim disciplinadament a les cues per votar i contempléssim l’acció sense resistir-nos-hi. Es tractava de continuar a “oferir al món” la imatge d’un poble cívic i pacífic a qui li impedien l’exercici del dret democràtic a votar. Tots recordem com l’autoorganització popular va desbordar la lògica de control d’algunes organitzacions. Vàrem alliberar els col·legis, vam convertir l’espai públic en espai per a la festa i per a la lluita i vàrem esdevenir poble, per sempre més poble, donant-nos mútuament coratge i escalf no pas per a disciplinar-nos com a bons xais degollats sinó per a realitzar la nostra llibertat. Amb l’alè del Leviatan bufant-nos al clatell vam votar, vam salvar les urnes i vam1 recomptar els vots. El coratge popular no-violent començava a infantar la República.

Començàvem a infantar-la desobeint no només a l’Estat espanyol sinó també a aquells que ens volien mesells davant de la violència del règim borbònic en nom d’un pacifisme mesell. Començàvem a infantar-la, tant l’1 com el 3 d’octubre, tot defensant espais amb tractors i bales de palla, tallant arbres per impedir el pas de cotxes de policia, tallant carreteres per paralitzar el país… un autèntic esclat d’energia popular que és delicte en qualsevol manual de civisme a l’ús.

Tanmateix aquesta energia no va durar massa. El dia 10 d’Octubre la decisió de paralitzar els efectes de la Declaració d’Independència donava pas a llargs dies de dubtes i incertesa aparentment superats pel govern i el parlament en la proclamació de la República del 27 d’Octubre. Foc d’encenalls: com diria pocs dies després el president Puigdemont des de Brusel·les el govern havia decidit no defensar la sobirania davant d’informacions que apuntaven cap a una repressió molt violenta de l’Estat espanyol i dels grups feixistes altament mobilitzats les darreres setmanes.

El discurs de Puigdemont, de nou, carregava les tintes sobre la voluntat “pacífica i cívica” de la societat i del govern catalans, sobre el seu caràcter marcadament democràtic i el seu rebuig a guanyar el conflicte polític en base a la força i no en base a les raons. Tornàvem de nou a la casella de sortida que sembla que inicialment es buscava: “oferir al món” la imatge d’un poble cívic i pacífic a qui li impedien l’exercici del dret democràtic a votar i a materialitzar les opcions que el poble expressa amb el seu vot. Ara, a més, amb les institucions derruïdes i llarguíssims anys de presó pesant sobre el cap de molts dels lideratges de l’independentisme. I amb uns partits independentistes, especialment que ERC i PDECAT-JxC, incapaços de desobeir l’Estat i investir Puigdemont. Esperem que la crida de Vicenç Partal a l’editorial d’urgència del 25 de març d’investir Puigdemont peti qui peti, sigui escoltada i assumida per la nostra classe política (ens resistim a parlar de líders, ja que no en tenen ni l’ànima ni la fusta…).

Arribats aquí som al cap de carrer del “procés” i ens retrobem aquests dies, precisament des d’aquest cap de carrer, reconeixent de nou el testimoni de l’amic Lluís Maria Xirinacs: “la llibertat no es demana, es pren”, “Una nació esclava, com un individu esclau, és una vergonya de la humanitat i de l’univers. Però una nació mai no serà lliure si els seus fills no volen arriscar llur vida en el seu alliberament i defensa”. Qui escrivia això, tots ho sabem, no és pas un inflamat líder militar, comandant guerriller o dirigent

de banda armada. És l’activista no-violent més destacat que mai han tingut els Països Catalans i, potser, Europa. Candidat, en diverses ocasions, al Premi Nobel de la Pau. I és des d’aquí, des de la memòria i el testimoni de la no-violència, que ens cal ser crítics i ens cal, potser, desemmascarar determinats discursos sobre la “pau” i el “civisme” als que al catalanisme s’ha adherit majoritàriament des de fa anys i, de forma determinant, les darreres setmanes.

Una adhesió molt ben analitzada, al meu entendre, per Jordi Graupera quan assenyalava que al capdavall dels comportaments del catalanisme majoritari (almenys des de la derrota del 1939, reactualitzada pel règim del 78) hi ha sempre la “decisió” davant d’una pistola: la pistola del règim franquista-borbònic que ens apunta davant de

Thomas Hobbes el proposa com a nom per a l’estat que, a parer seu, té la funció d’atemorir el poble per tal de garantir l’ordre i la “pau” civil

qualsevol pretensió de llibertat. La decisió, fins avui, davant d’aquesta pistola, ha estat la de renunciar a la defensa, negociar engrunes, assumir la moral de la víctima enfront del “senyor” i dir-li a tot plegat “pau” i “civisme”. En el moment crític que vivim cal decidir de nou. El discurs de la víctima, al qual ens ha acostumat el catalanisme dominant, ja no pot portar enlloc més que a una desfeta moral, cultural i política cada cop més profunda.

Aquelles i aquells que vulguem la llibertat (que ja només ens pot portar la República) i aquelles i aquells que no volem transmetre als nostres fills la vergonya moral i un nou silenci espès que esterilitzi l’ànima de tots cal que ho fem, al nostre entendre, trencant amb el pacifisme d’esclaus i assumint la no-violència dels senyors. En aquest camí recordar i assumir alguns criteris ens sembla fonamental:

 En primer terme no es pot assumir mai la violència del dominant com a responsabilitat

pròpia. La violència que genera l’agressor no és mai una responsabilitat de l’agredit. Hom pot decidir, per prudència, no presentar batalla en un moment determinat. Però mai des del fer-se responsable del que pugui generar l’agressor sinó, estrictament, des de la cura de les pròpies forces. Certs discursos, doncs, del president Puigdemont referents a la responsabilitat pròpia sobre possibles morts no haurien de ser acceptables mai més.

 L’objectiu de la lluita no pot ser mai demostrar com n’és de dolent l’opressor i com n’és de bona la víctima. L’objectiu de la lluita és trencar amb una situació de domini que hem reconegut com un mal. I, des del convenciment que tota dominació només és viable si compta amb la col·laboració dels dominats, articular totes les formes de no-col·laboració o desobediència civil de les que hom sigui capaç. La no-col·laboració amb el mal, necessàriament lligada al testimoniatge de la veritat, són el cor de l’acció no-violenta que exigeix del lluitador, de la lluitadora, una important disposició al despreniment i a la generositat, així com una alta exigència interior d’experimentació amb la veritat. Cal aprendre a dir i a dir-se la por quan tinguem por. Cal aprendre a dir i a dir-se la feblesa quan sentim feblesa. Cal aprendre a dir la ràbia quan sentim ràbia. Cal aprendre a no emmascarar amb cap bonic discurs sobre la pau les nostres debilitats, més que comprensibles, sinó a fer-hi front des de la cura mútua de totes i tots.

Cal que el moviment republicà català abandoni el pacifisme dels esclaus i dels covards per assumir l’acció i resistència no-violenta dels senyors dempeus. Menys somriures naïfs i més fermesa en la mirada i el gest.

Referències per aprofundir en el tema

-Xirinacs, Ll. M., La traició dels líders, Llibres del Segle. (3 volums: 1992, 1994 i 1997).