Es podria pensar que fugim del present idealitzant qualsevol passat, però si parlem de sistemes comunitaris no cal sublimar res, perquè la disgregació individualista d’avui és un fet notori que, per si sol, fa de contrast. Per aquest motiu, la senzilla descripció de societats anteriors a l’onada expansionista del colonialisme occidental és, en comparació amb el present, una diferència gairebé antitètica o bipolar.
Habitualment, una societat antiga o clàssica –inclosa l’europea medieval– posava en primer terme la protecció i la continuïtat del grup, perquè sense un poble cohesionat es feia massa complicada la realització espiritual de tots i cadascun dels individus. La consciència de bé comú, tant en terreny econòmic com polític, era molt present i explicava moltes de les dissensions i lluites internes, així com molts moviments de renovació espiritual. No hauríem d’oblidar que la consciència de sacralitat ho impregnava tot: la terra, els humans, la transcendència de l’univers sencer.
Operar a la glòria de la divinitat –i no dels humans– era el que omplia de sentit, de justícia i d’esperança societats tan diverses com la shivaïta, la maia, l’egípcia antiga o la cristiana medieval. Una anàlisi històrica ens permet detectar les febleses i inconvenients d’aquelles societats –sovint per excés de pressió grupal sobre l’individu– però també constatar que les prioritats comunitàries situaven en el seu eix la plena creixença espiritual dels seus membres, homes i dones. El sacerdoci, la reialesa, l’aristocràcia, el comerç, l’estudi, la feina manual, totes eren funcions rellevants, sagrades, comunitàries.
Al segle XVIII, els adja-fon del regne d’Abomey (Benín), malgrat ser uns guerrers terribles, definien el rei amb un circumloqui significatiu: «Aquell que és nodrit per nodrir». Per motius semblants, al segle XIII, Tomàs d’Aquino va argumentar que el tirà podia ser mort si no era just amb la gent i feia mal a les seves ànimes immortals. De fet, les comunitats clàssiques mai van abandonar el criteri fonamental de cuidar el creixement espiritual dels individus com a base indispensable de qualsevol ordre polític. Per tant, durant mil·lennis i possiblement des de la primera humanitat, la comunitat tenia com a objectiu el bé comú: mantenir obertes les consciències individuals a la sacralitat del món sempre ha estat tasca inherent a una comunitat clàssica.
El Consell Editorial
Agost de 2020
